Presentació

Vilanova i la Geltrú és un Municipi i ciutat costanera de la vegueria del Penedès, i capital de la comarca del Garraf. Es el resultat de l'agregació del nucli de la Geltrú, que antigament era un municipi independent, al terme de Vilanova de Cubelles, que antigament formava part del terme de Cubelles, municipi actualment limítrof amb Vilanova i la Geltrú. Avui és impossible distingir els dos nuclis, a causa del gran creixement demogràfic, que els ha dut a formar una conurbació urbana completa.
El municipi limita al nord-est amb Canyelles, a l’est amb Sant Pere de Ribes, al sud amb la mar Mediterrània, a l’oest amb Cubelles i al nord-oest amb Castellet i la Gornal, ja dins la comarca de l’Alt Penedès i es troba a la banda oriental de la desembocadura del riu de Foix. La part septentrional i nord-occidental del terme s’estén pels relleus més meridionals del massís del Garraf, mentre que la resta del territori correspon principalment a la plana litoral. El municipi disposa d’uns sis quilòmetres de costa.

ORIGENS

Els orígens de la ciutat estan vinculats a dos nuclis històrics: la Geltrú i la Vilanova. La Geltrú constitueix el sector més antic i el seu nom s’ha relacionat amb Guisaltrud, una denominació d’origen germànic. Vilanova, per la seva banda, té l’origen en una quadra situada a prop del castell de la Geltrú. L’any 1274, el rei Jaume I hi va concedir privilegis i una carta de poblament, fet que va afavorir el desenvolupament d’aquest nucli.
Segons la llegenda, Vilanova de Cubelles va ser fundada com a resposta als mals usos que duia a terme el senyor feudal, des de la seva residència a la Geltrú (dret de cuixa)^{[cal citació]}. Això va provocar que molts geltrunencs marxessin vora el mar, a territori de Cubelles, i fundessin Vilanova prop Cubelles, o de Cubelles. Anys després, el rei Jaume I li va concedir la Carta-Pobla de la Vila Nova (1274).

LA CIUTAT 

El patrimoni de Vilanova i la Geltrú conserva nombrosos testimonis de la seva evolució històrica i de les etapes de prosperitat econòmica que ha viscut la ciutat. Entre els edificis més representatius destaquen els seus temples religiosos, el castell de la Geltrú, les antigues construccions senyorials i diversos equipaments culturals vinculats al desenvolupament urbà dels segles XVIII i XIX.
L'església de Sant Antoni Abat, situada a l'antic nucli de Vilanova, té els seus orígens l'any 1363, quan el bisbe de Barcelona va crear la parròquia, separant-la de la de Santa Maria del castell de Cubelles. El primer temple, construït probablement entre els segles XIV i XV, va ser substituït per l'edifici actual, les obres del qual van començar el 1734 i que va ser beneït el 1771. La construcció es va allargar durant dècades i la façana no es va completar fins al 1876, gràcies a les aportacions populars. Un dels elements més destacats és el campanar, projectat per fra Josep de la Concepció i construït entre 1672 i 1706, amb una alçada aproximada de cinquanta metres. El temple va patir greus desperfectes durant la Guerra Civil i la seva reconstrucció es va desenvolupar entre 1942 i 1977. També conserva una escultura de pedra de Sant Antoni Abat, obra de Pau Carbonell, que va sobreviure a la destrucció de 1936.
Al nucli antic de la Geltrú sobresurt el castell de la Geltrú, una construcció d'origen medieval restaurada a principis del segle XX per l'arquitecte Jeroni Martorell, amb el patrocini de Josep Font i Gumà. Actualment convertit en museu, conserva diversos elements arquitectònics dels segles XII al XV, com finestres gòtiques, obertures geminades i una torre rectangular. A prop seu hi ha l'església de Santa Maria de la Geltrú, documentada des de l'any 1143. L'edifici actual correspon a principis del segle XVIII i manté com a element destacat el retaule barroc de l'altar major, procedent del temple anterior.
El patrimoni arquitectònic dels segles XVIII i XIX reflecteix especialment l'etapa de creixement econòmic vinculada a l'agricultura i a l'exportació de vins. D'aquest període són el convent carmelità, amb l'església i l'hospital de Sant Josep, construïts entre 1735 i 1784, i l'edifici dels Quarters, aixecat el 1771 per allotjar les tropes. També es van construir cases senyorials i altres edificis representatius, mentre que el convent dels Caputxins, fundat al segle XVII, va desaparèixer durant el segle XIX per donar pas a nous espais urbans.
Un dels principals eixos d'aquesta expansió va ser la Rambla Principal, urbanitzada progressivament entre 1815 i 1897 per connectar el centre de la vila amb el Barri de Mar. En aquest mateix procés es va configurar la plaça de la Vila, on es va construir la nova casa consistorial, inaugurada el 1867 i projectada per Francesc de P. del Vilar. La plaça també acull les antigues escoles públiques, donades per Josep Tomàs Ventosa i Soler, i l'edifici del Centro Artesano, que posteriorment es va convertir en biblioteca.
La prosperitat cultural de la ciutat també es manifesta en diversos equipaments dedicats a les arts i a la vida social, com la Sala de Ball, de 1804; el Teatre Principal, de 1835; el Teatre Artesà, de 1851, i el Círcol Vilanoví, de 1853, que va tenir un paper destacat en la vida social i en els carnavals de l'època.
Un dels edificis culturals més importants és la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, construïda per iniciativa del polític i escriptor Víctor Balaguer en uns terrenys cedits per Francesc Gumà i Ferran. La primera pedra es va col·locar el 1882 i el museu es va inaugurar el 1884, segons el projecte de l'arquitecte Jeroni Granell. L'edifici destaca per la seva singular arquitectura, especialment pel pòrtic d'inspiració neoegípcia i el vestíbul circular coronat per una cúpula. També conserva elements escultòrics i decoratius dedicats a figures destacades de la història local. És un dels grans referents patrimonials i museístics de Vilanova.
Altres construccions representatives d'aquesta etapa són la façana de l'església de Sant Antoni, acabada el 1876; el Col·legi Samà, projectat per Jeroni Granell el 1879; l'estació de ferrocarril; l'antiga Escola d'Arts i Oficis, de 1886, i el Parc Municipal, que Francesc Gumà i Ferran va cedir a la ciutat l'any 1881.
Al Barri de Mar també destaca l'església de Santa Maria de la Mar, construïda entre 1854 i 1897 i beneïda inicialment el 1859 com a temple sufragani de la parròquia de Sant Antoni. La seva construcció respon al creixement d'aquest sector, estretament vinculat a les activitats pesqueres i marítimes.
El barri de Sant Joan i el patrimoni d'Enveja
A la part occidental de la ciutat, el barri de Sant Joan comprèn els terrenys de l'antiga quadra d'Enveja, on es conserven dos elements històrics destacats: la torre medieval d'Enveja i la capella de Sant Joan.
La torre, documentada l'any 1278, formava part del sistema defensiu secundari del castell de Cubelles. És de planta circular, té uns dotze metres d'alçada i disposa d'un espai subterrani. Al seu costat s'aixeca la capella de Sant Joan, un edifici senzill amb elements arquitectònics d'inspiració romànica, com la porta de mig punt, el campanar de paret i la volta apuntada de la nau. L'església ja existia el 1330, quan es va plantejar per primera vegada la seva separació parroquial de Santa Maria de Cubelles. La tradició que atribueix la construcció de l'ermita a la commemoració d'una victòria cristiana sobre els musulmans l'any 1125 no disposa, però, de confirmació històrica. La capella va patir saquejos durant la Guerra Civil i posteriorment va ser utilitzada com a magatzem agrícola.
L'Espai Far i la memòria marinera
Al costat de la platja de Sant Cristòfol, a l'entorn del far, es troba l'Espai Far, inaugurat l'any 2016. Aquest equipament cultural reuneix dos espais museístics dedicats a preservar i divulgar la història marítima de Vilanova i la Geltrú. El Museu del Mar exposa, entre altres peces, el bot de salvament Víctor Rojas, una embarcació històrica de la qual només es conserven tres exemplars a Catalunya. El conjunt es completa amb el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués, que acosta als visitants diferents objectes, històries i particularitats relacionades amb el món mariner.
 
El Recinte medieval de Vilanova, que era emmurallat, comprenia tres carrers principals, el carrer Major, el carrer del Mig i el carrer de Sant Antoni, a més d’un carrer travesser, el de la Mar (actualment del Comerç), el qual, pel portal de la Mar, donava sortida al camí que menava a la platja, a Sallacuna. Dins el recinte medieval hi havia dues places, la de Sant Antoni, amb la parròquia de Sant Antoni i el cementiri o Fossar Vell, i la plaça Major (actualment de Pau Casals), que era oberta el 1374. Hi havia unes porxades per a vendre els dies de mercat, i també hi havia la casa de la vila, on es reunia el consell de jurats i més tard l’ajuntament, fins que el 1867 s’inaugurà l’actual casa consistorial. El carrer Major —o del Forn—, a banda i banda del camí ral de Tarragona, tenia a ponent el portal de Terra (o d’en Rossell) i a llevant el portal d’en Clarà, que s’obria a la Plaça Llarga o del Palmerar, fora del recinte murat de la vila. Al carrer del Mig no s’hi obria cap portal i al carrer de Sant Antoni hi havia, a llevant, el portal d’en Negrell (avui Pont del Nin), l’únic que es conserva d’aquella primera fortificació i famós perquè el jurat Bartomeu Totosaus hi barrà el pas a Guerau Alemany de Cervelló, governador general de Catalunya, quan volia entrar a la vila a prendre'n possessió. La vila murada feia 250 m en el sentit E-W i 50 m de N a S. En aquesta superfície, segons el cadastre del 1739, s’hi aixecaven 163 cases.
L’antic nucli de la Geltrú, que formà el sector oriental de la vila actual de Vilanova i la Geltrú, era també emmurallat en època medieval. El traçat de les muralles encara es conserva parcialment, principalment al SW, on hi ha el carrer de la Muralla. Defora la muralla, el carrer del Ravalet i el carrer de l’Argenteria envoltaven el nucli antic, a la part superior del qual hi havia el castell de la Geltrú. Durant el segle XVI la vila es recuperà de les pestes i les guerres anteriors i el 1557 hom hi efectuà obres de reforçament i ampliació del recinte fortificat per a defensar-se de la pirateria turca, que assolava les poblacions properes a la costa. La muralla s’allargà cap a migdia per encabir-hi el Carreró o Carrer Nou i la plaça Nova (carrer de Sant Pere). El nou recinte comprenia també la Plaça Llarga, el portal d’en Plana a septentrió i el d’en Gassó a migdia. El barri del Palmerar, que abans era extramurs, també restà tancat per la muralla, i la Geltrú estengué la fortificació per encloure-hi els carrers anomenats avui de les Roques, dels Arengaders, del Ravalet, dels Terrissaires, del Rei Jaume I del Bonaire, i també les places de Santa Maria, del Baró i dels Lledoners.
Enderrocades les muralles, la vila va créixer notablement durant els segles XVII i XVIII, sobretot cap a mar i, amb menor importància, per llevant i ponent. El Barri de Mar, anomenat també la Marina de Vilanova, és situat a migdia del nucli antic de la vila, de la qual és separat modernament per la via del ferrocarril de Barcelona a Tarragona. Emplaçat a la costa entre l’antiga quadra d’Adarró a ponent i la riera de la Pastera i la Farola a llevant, fou barri de mariners i pescadors, i, fins i tot, industrial, ja que hi hagué la fàbrica Pirelli, de la que en resta la rambla amb el seu nom. Actualment la fàbrica s’ha traslladat a les afores de la ciutat, al sector conegut com la Masia d’en Notari. Al seu lloc s’hi està urbanitzant l’Eixample de Mar. Amb la intensificació de la càrrega i la descàrrega de mercaderies durant els segles XVII i XVIII el barri tingué una gran prosperitat i així, al llarg d’aquest darrer segle i del següent, l’eixample de Vilanova es dirigí vers aquest sector, a través de les rambles, i es construí l’església parroquial, dedicada a Santa Maria de la Mar. La platja de Vilanova començà a urbanitzar-se pels anys vint del segle XX, amb la construcció de les urbanitzacions de Ribes Roges (1910-19) i de Sant Cristòfol (1920); també en aquesta època s’obrí el primer pas directe a la platja, per la Rambla Pirelli (1924), i es construïren algunes cases al passeig del Carme i l’edifici del Pòsit de Pescadors.
El canvi de fesomia que experimentà la vila a partir de la dècada del 1950 és tipificat urbanísticament per la prolongació de la Rambla fins a la mar, l’embelliment del Passeig Marítim, el pas de la carretera per la Rambla Transversal i la formació del barri de Sant Joan, seguint l’eix de l’avinguda que avui s’anomena de Francesc Macià, que va des de la plaça de la Vila fins a l’antic Camí Molinant. El 1974 s’hi beneí la parròquia de Sant Joan. Finalment, el barri del Tacó és situat a septentrió del nucli antic de Vilanova, vora la carretera de Vilafranca. Fins que no hi fou construïda la parròquia de Sant Pere el 1979, la barriada s’havia servit de la propera capella del cementiri, que hi fou construït el 1817 en el que aleshores era fora vila. Actualment, la part edificada del nucli urbà de Vilanova i la Geltrú s’estén, per la banda de la costa on hi ha el Passeig Marítim, des de Sant Cristòfol fins a les roques de Sant Gervasi, en una longitud d’uns 2 km, mentre que per la part septentrional és urbanitzat des de Sant Joan fins a la Creu del Xerivia tot seguint la ronda Ibèrica.
A mitjans del segle XVIII, quan el rei Carles III va permetre que Vilanova de Cubelles obrís comerç amb les Amèriques, la ciutat va viure una efervescència econòmica molt important, un progrés que no es limita a una acumulació de riqueses, sinó que reporta una inversió en cultura.
És aleshores que a Vilanova de Cubelles es funden les primeres societats recreatives, llocs de trobada i d'esbarjo. D'aquesta manera, a principis del segle xix, apareixen els jardins del Tívoli i d'altres. En aquest sentit, Vilanova va ser anomenada l'Havana Xica, tant per la frondositat dels jardins de reunió com per l'ambient que el contacte amb l'illa de Cuba li anava donant.
El 1804 Pere Gumà va erigir el primer teatre de Vilanova: la Sala, un espai de planta quadrada cobert amb voltes que servia tant de teatre com de sala de ball.
Durant el segle XIX la ciutat es transforma en una població industrial, procés iniciat amb la instal·lació d'una fàbrica a la Rambla el 1839 i posteriorment afectat per l'arribada del ferrocarril a la vila.

SITUACIÓ

La ciutat ocupa una posició destacada dins la xarxa de comunicacions del Garraf. La carretera C-31 facilita els desplaçaments cap al Baix Llobregat i el Baix Penedès, mentre que la C-15 connecta Vilanova amb Vilafranca del Penedès i Igualada. La C-246a enllaça amb Cubelles i Sitges, i diverses carreteres locals permeten arribar a Sant Pere de Ribes, Olivella i Castellet i la Gornal. A partir de la dècada de 1990, la posada en servei de l’autopista C-32 va millorar les comunicacions amb Barcelona i el Vendrell, des d’on es pot continuar cap a Tarragona.
El transport ferroviari també té un paper important, ja que la ciutat forma part de la línia que uneix Barcelona amb Sant Vicenç de Calders i disposa de serveis que faciliten els desplaçaments en direcció a la capital catalana. A aquesta xarxa de comunicacions s’hi afegeix el port de Vilanova i la Geltrú, que combina les activitats pesqueres amb la navegació esportiva i les operacions comercials.