Utilitzem cookies pròpies i de tercers per a finalitats analítiques i tècniques, tractant dades necessàries per a l'elaboració de perfils basats en els teus hàbits de navegació. Pots obtenir més informació i configurar les teves preferències des de 'Configuració de cookies'.
Tornar
Adreça: Plaça de l'Assumpció, nucli antic de la Geltrú, Vilanova i la Geltrú
Origen: Segle XII
Construcció de l'edifici actual: 1699-1736
Estil: Barroc amb influència classicista
L'església de Santa Maria de la Geltrú és un dels edificis més representatius del nucli antic de la Geltrú i conserva un important patrimoni arquitectònic i artístic. Els seus orígens es remunten a l'època medieval, però l'edifici actual és fruit de la gran reconstrucció que es va dur a terme entre finals del segle XVII i la primera meitat del XVIII, quan el creixement de la població va fer necessari disposar d'un temple de dimensions més grans.
Situada a la plaça de l'Assumpció, l'església presenta una arquitectura barroca amb una marcada influència classicista, característica dels temples catalans construïts seguint els models arquitectònics impulsats per la Contrareforma. El conjunt combina una estructura monumental amb una decoració interior en què destaquen especialment el retaule barroc de l'altar major i les pintures de la cúpula.
El temple té planta de creu llatina, amb una sola nau, capelles laterals comunicades entre si i un absis de planta rectangular. La nau es divideix en quatre trams coberts amb volta de canó amb llunetes, mentre que les capelles laterals presenten voltes de quatre punts. Al creuer s'aixeca una cúpula semiesfèrica sostinguda per petxines, i l'absis queda cobert també amb una volta de canó.
L'edifici disposa de tres accessos, situats a la façana principal i als dos laterals. La façana principal, orientada a la plaça de l'Assumpció, destaca per la seva composició simètrica i ordenada, pròpia del llenguatge classicista. El portal d'entrada està emmarcat per dues pilastres que sostenen un entaulament i un frontó partit. Al centre d'aquest hi ha una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu, que presideix l'accés al temple.
Per damunt del portal s'obre una rosassa que aporta llum a l'interior. La part superior de la façana queda rematada per un frontó triangular, amb una obertura circular al centre i una creu al capdamunt.
Al costat de l'església s'aixeca el campanar, format per quatre cossos separats per motllures horitzontals. La base és de planta quadrada i es transforma en octogonal a la part superior, que queda coronada per una balustrada. Les cobertes del conjunt són de teula àrab: el cimbori presenta una coberta de pavelló, mentre que la resta de l'edifici es cobreix amb teulades de dues vessants.
L'interior conserva una atmosfera pròpia de l'arquitectura barroca, amb una decoració que combina elements ornamentals, pintures i peces escultòriques. Un dels recursos que dona continuïtat visual a l'espai és la gran cornisa que recorre tot el perímetre de la nau i les capelles. Els sostres presenten pintures que imiten els cassetons, mentre que damunt de les portes laterals hi ha rosasses amb vitralls emplomats.
A les petxines que sostenen la cúpula del creuer hi apareixen representats els quatre evangelistes. Les parets tenen un tractament més senzill, amb diverses làpides commemoratives i altars situats a les capelles laterals.
Però l'element artístic més destacat és, sens dubte, el retaule barroc de l'altar major, dedicat a l'Assumpció de Maria. Es tracta d'una obra de grans dimensions i d'un notable valor escultòric, considerada una de les peces més importants del patrimoni artístic de Vilanova i la Geltrú.
El retaule de l'altar major és una obra monumental de fusta policromada i daurada, amb unes dimensions aproximades de 12 metres d'alçada i 7,5 metres d'amplada. La seva estructura s'organitza en quatre pisos i un coronament superior, amb un extens programa iconogràfic que recull diferents episodis de la vida de Jesús i de Maria, així com escenes relacionades amb la Passió de Crist.
Els plafons principals representen vuit moments destacats de la tradició cristiana: l'Encarnació, la Visitació, el Naixement de Jesús, la Presentació al Temple, l'Adoració dels Reis, el retrobament de Jesús al Temple, la vinguda de l'Esperit Sant i la Coronació de la Mare de Déu.
A la part superior, l'àtic està dedicat a l'escena del Calvari, mentre que el coronament queda presidit per la figura del Pare Etern, acompanyat de quatre àngels. La composició es completa amb nombroses escultures disposades dins de fornícules, que representen diferents sants i figures rellevants de la tradició cristiana.
Als laterals del primer cos hi trobem santa Eulàlia i santa Madrona, copatrones de Barcelona. Al cos central apareixen sant Pere i sant Pau, dues figures fonamentals del cristianisme. En el tercer nivell hi ha sant Josep i sant Antoni de Pàdua, tots dos representats amb l'infant Jesús.
El carrer central concentra diverses advocacions especialment vinculades a la història religiosa de la Geltrú i de Vilanova. A la part inferior destaca la imatge de l'Assumpció de Maria, titular del retaule i patrona de la parròquia de la Geltrú. Per damunt hi ha santa Gertrudis Magna, copatrona del temple, i, al tercer nivell, sant Antoni Abat, patró de la parròquia de Vilanova.
A la part inferior del conjunt també es representen quatre episodis de la Passió: l'oració a l'hort de Getsemaní, la flagel·lació, la coronació d'espines i el camí del Calvari. Entre aquestes escenes es distribueixen les figures dels dotze apòstols, que completen el programa escultòric i religiós del retaule.
Els orígens de l'església de Santa Maria de la Geltrú no es coneixen amb exactitud, però la seva existència ja està documentada al segle XII. El temple medieval va ser durant segles el centre de la vida religiosa de la població de la Geltrú, que amb el pas del temps va experimentar un creixement important.
Durant el segle XVII, l'augment de la població va fer evident la necessitat de construir una església més gran. Per aquest motiu, es va decidir aixecar un nou temple al costat de l'edifici medieval, aprofitant els terrenys de l'antic cementiri. La primera pedra es va col·locar el 15 de novembre de 1699 i, tot i que les obres encara no estaven acabades, el nou temple va ser beneït l'any 1712. Posteriorment, l'antiga església medieval va ser enderrocada.
La construcció del nou edifici es va completar l'any 1736. Aquell mateix any es van iniciar les obres del campanar, que van finalitzar el 1742. Durant les dècades següents es van fer diverses intervencions per completar i millorar el temple.
L'any 1826, un llamp va provocar un incendi que va destruir la cúpula i bona part de la coberta. Els desperfectes es van reparar dos anys més tard. Posteriorment, el 1842, es va construir el cancell situat davant de la porta principal, que va completar la configuració de l'accés al temple.
A finals del segle XIX encara s'hi van incorporar nous elements. L'any 1896 es van instal·lar el rellotge i el parallamps, sostinguts per una estructura metàl·lica i una balustrada dissenyada per l'arquitecte Bonaventura Pollés i Vivó.
El retaule barroc de l'altar major té una història pròpia, anterior a la construcció de l'església actual. L'encàrrec es va acordar l'any 1643 i l'obra probablement ja estava acabada el 1675. Posteriorment, el conjunt va ser daurat en dues intervencions, els anys 1745 i 1758.
Dedicat a santa Maria, el retaule havia substituït un conjunt anterior i es va convertir en una de les obres artístiques més importants de la parròquia. Durant molt de temps, però, no es va conèixer amb certesa la identitat del seu autor.
La documentació descoberta l'any 1992 va permetre atribuir-ne la part principal a l'escultor Josep Tramulles, que va arribar a completar els dos primers pisos abans de morir, l'any 1675. La resta del conjunt hauria estat executada per un altre escultor, una circumstància que podria explicar les diferències de qualitat artística que s'observen entre algunes parts de l'obra.
El retaule va patir importants desperfectes durant els episodis revolucionaris de 1934 i 1936, que van afectar especialment les figures escultòriques. Bona part de les imatges exemptes que es poden contemplar actualment són posteriors a aquests fets.
Entre els anys 1944 i 1946 es va dur a terme una restauració a càrrec dels escultors Laureà Codina, Josep M. Camps i Arnau, i Josep Maria Puig i López. Aquesta intervenció va permetre recuperar una part important del conjunt i restituir diversos elements malmesos o desapareguts.
La intervenció arquitectònica més recent de certa envergadura es va fer l'any 2005, quan es van reformar les cobertes de l'edifici seguint el projecte de l'arquitecte Pere Ferrer i Raventós.
Avui, l'església de Santa Maria de la Geltrú continua sent un dels principals referents patrimonials del barri. La seva història, que enllaça els orígens medievals amb la gran reconstrucció barroca, i especialment el valor artístic del retaule de l'altar major, permeten descobrir una part important de la trajectòria històrica, religiosa i cultural de la Geltrú.
ESP
ENG
FRA
POR
ITA
ALE
NLD
ZH
JA
