ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANTONI ABAT

L'església parroquial de Sant Antoni Abat és un dels edificis més emblemàtics del patrimoni arquitectònic de Vilanova i la Geltrú i un dels principals referents del seu nucli històric. La seva construcció, iniciada al segle XVII i desenvolupada al llarg de més de tres-cents anys, va donar lloc a un conjunt arquitectònic singular, amb dues façanes principals situades als extrems oposats del temple, una entrada lateral i un campanar exempt, separat de l'edifici.

L'església combina diferents llenguatges arquitectònics, fruit de les diverses etapes constructives i de les intervencions que s'hi han anat fent al llarg del temps. A més del seu interès arquitectònic, conserva un destacat patrimoni artístic, amb pintures murals, escultures i vitralls en els quals van participar diversos artistes vinculats a Vilanova i la Geltrú.
 

Descripció

El temple presenta una planta basilical de tres naus, amb una nau central de dimensions més grans i dues naus laterals que incorporen capelles situades entre els contraforts. La nau principal es divideix en set trams, coberts amb una volta de canó reforçada per arcs transversals. A la zona de la capçalera, un deambulatori envolta el presbiteri, de planta semicircular i cobert amb una volta de quart d'esfera. A banda i banda d'aquest espai hi ha la sagristia i la capella del Santíssim. Les naus laterals estan cobertes amb voltes d'aresta, mentre que damunt de l'entrada situada a la façana de Sant Antoni hi ha el cor.

Les dues façanes principals presenten composicions ben diferenciades, que reflecteixen les diverses etapes de construcció del temple.

La façana que dona a la plaça de Sant Antoni és la més representativa i destaca pel seu caràcter classicista. La part central està presidida per quatre grans columnes amb capitells compostos, que sostenen un entaulament llis i un frontó triangular. A la part inferior s'obren tres portals amb arcs de mig punt, dels quals el central és una mica més alt que els laterals. Damunt de la porta principal hi ha una fornícula amb la imatge de sant Antoni Abat, titular de la parròquia.

A l'extrem oposat, la façana de la plaça de les Neus presenta una composició diferent, amb un cos avançat i una combinació d'obertures ogivals i arcs de mig punt. Disposa d'una única porta d'accés, una rosassa i un frontó triangular a la part superior. El conjunt es completa amb dotze pilastres, dues fornícules, una cornisa i diversos contraforts. Un dels elements més destacats és el grup escultòric de la Mare de Déu de les Neus, acompanyada de sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista.

A l'interior, l'altar major conserva dos grans murals de l'artista Llucià Navarro i Rodon, acabats l'agost de 1959. Les pintures, disposades simètricament a banda i banda del presbiteri, representen la multiplicació dels pans i el miracle de les noces de Canà. En totes dues composicions, Jesús ocupa una posició central i articula el desenvolupament de les escenes.

També destaquen la imatge de sant Antoni Abat, obra de l'escultor Emili Colom i Comerna, i el baldaquí de l'altar, decorat amb relleus que representen Abel, Abraham i Melquisedec, realitzats per l'escultor Tomàs Bel i Sabatés.

Un altre dels elements artístics més rellevants del temple són els vitralls. Una part important va ser dissenyada per l'arquitecte modernista Josep Maria Jujol i Gibert, col·laborador d'Antoni Gaudí. Jujol va començar a treballar-hi l'any 1947, per encàrrec del rector mossèn Llorenç Garriga, i va deixar-ne una bona part enllestida abans de morir, el 1949. Altres vitralls, entre els quals hi ha el de l'altar de la capella del Santíssim, van ser completats pel pintor i gravador vilanoví Enric C. Ricart.
 

Història

La decisió de construir una nova església parroquial es va prendre l'any 1663, amb l'objectiu de substituir l'antic temple gòtic, que datava del segle XIV. Les primeres actuacions es van centrar en la construcció del campanar, les obres del qual es van allargar entre 1670 i 1706. L'esclat de la Guerra de Successió va endarrerir l'inici de les obres de la nova església, que finalment van començar el 1734, seguint el projecte i la direcció del mestre de cases Francesc Soriano.

Durant les primeres etapes, la construcció va passar per diverses mans. L'any 1736, Joan Garrido va revisar alguns problemes constructius i, l'any següent, Damià Ribas va assumir la direcció de les obres. Entre 1741 i 1743, els mestres Pere Bertran i Francesc Vets també van intervenir en la supervisió de l'edifici. Malgrat aquests esforços, el 1748 es va ensorrar una part de la nau central, fet que va obligar a revisar el projecte i a replantejar alguns aspectes de la construcció.

El temple, encara inacabat, va ser beneït l'any 1771. Les obres van continuar sota la direcció de Francesc Bosch i, el 1790, es va enderrocar definitivament l'antiga església gòtica. Aquesta actuació va permetre obrir l'actual plaça de Sant Antoni davant de la nova façana. Durant les primeres dècades del segle XIX, Josep Mas i Pere Serra van prosseguir els treballs i, a partir de 1826, l'arquitecte Francesc Vallès en va assumir la direcció. La nau principal es va acabar el 1830 i, l'any següent, es va celebrar una nova benedicció del temple. Tot i això, encara quedaven pendents alguns elements importants, com la façana de la plaça de les Neus i el coronament de la façana de Sant Antoni.

Entre 1845 i 1847, l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet va intervenir en la construcció de l'altar major. Més endavant, l'escultor vilanoví Pau Carbonell va realitzar la imatge de sant Antoni Abat destinada a la façana principal, que es va col·locar l'any 1876.

La finalització de la façana de Sant Antoni va ser possible gràcies a l'impuls de Francesc Gumà i Ferran i d'altres personalitats de la vila. Les obres es van executar entre 1877 i 1879, seguint el projecte de l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugues i sota la direcció del mestre d'obres Josep Fabré i Fontanals. Aquesta intervenció va donar a l'entrada principal l'aspecte classicista que encara conserva.

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), l'església va patir importants destrosses. Entre els mesos de juliol i novembre de 1936 es van dur a terme actuacions d'enderroc que van deixar l'interior greument malmès. Es van perdre bona part del mobiliari, les imatges religioses i els elements ornamentals. La façana principal i el campanar, en canvi, van ser les parts que van resistir millor els desperfectes.

La recuperació del temple va començar a partir de 1944, impulsada pel rector mossèn Llorenç Garriga i Pobla. La reconstrucció va comptar amb la participació de diversos artistes i especialistes, que van contribuir a recuperar l'edifici i a dotar-lo d'una nova decoració interior. L'església va quedar novament coberta l'any 1955 i, durant els anys següents, es van anar restaurant i completant els diferents espais. Entre les intervencions més destacades hi ha els murals de Llucià Navarro i Rodon, acabats el 1959, i els vitralls dissenyats per Josep Maria Jujol i completats posteriorment per Enric C. Ricart.

La darrera gran fase constructiva va ser la realització de la façana de la plaça de les Neus, entre 1973 i 1977, segons el projecte de l'arquitecte Camil Pallàs i Arisa. El disseny segueix una línia classicista neoflorentina, inspirada en la façana de Sant Antoni, i va permetre completar definitivament la configuració exterior del temple. El juliol de 1975 s'hi va instal·lar la imatge de la Mare de Déu de les Neus, obra de l'escultor Antoni Agraz Buil, que reprodueix l'antiga figura que havia presidit aquest costat de l'església.

Després de més de tres segles d'obres, transformacions i reconstruccions, l'església parroquial de Sant Antoni Abat va adquirir la configuració actual. El resultat és un conjunt arquitectònic singular que reflecteix l'evolució històrica de Vilanova i la Geltrú i que conserva una part important del patrimoni artístic i religiós de la ciutat.

Més informació: Enllaç 1Enllaç 2