Tornar

Demografia i geografia

Vilanova i la Geltrú

DESCRIPCIÓ GENERAL

El paisatge del municipi presenta dues grans unitats: la plana litoral i els relleus muntanyosos del massís del Garraf. La plana té un perfil irregular, mentre que el sector nord és més accidentat i supera els 300 metres d’altitud en alguns punts de l’entorn. Entre les elevacions més destacades hi ha el Pla de Jorba, amb 268 metres, situat a la confluència dels termes de Vilanova, Sant Pere de Ribes i Canyelles, i la Talaia, que arriba als 279 metres. A la banda oriental sobresurten el Mas de l’Apotecari, amb 180 metres, i el Corral de Carro, amb 126 metres. A ponent, el Pi Torrat assoleix els 125 metres.
La línia de costa és majoritàriament baixa i es caracteritza per les platges de sorra molt fina i poca profunditat. En alguns sectors cal avançar força metres mar endins per trobar fondàries importants. Entre la Punta Llarga, al límit oriental del municipi, i la Farola s’alternen trams rocosos i petites platges, com les dels Colls i de Sant Cristòfol, també coneguda com la platja del Far. Aquesta darrera ha guanyat superfície amb el pas dels anys a causa de l’acumulació de sorra a l’empara de l’escullera oriental del port. En canvi, l’antiga platja dels Frares va desaparèixer arran de la construcció de les instal·lacions portuàries.
El relleu té a la plana litoral una topografia irregular, mentre que la part muntanyosa és accidentada pel massís de Garraf, el qual assoleix altituds superiors als 300 m al sector septentrional del terme. Alguns cims són el Pla de Jorba (268 m d’altitud, divisòria entre els termes de Vilanova, Ribes i Canyelles) i la Talaia (279 m). A llevant hi ha altituds de 180 m al Mas de l’Apotecari i de 126 m al Corral de Carro; a ponent, el Pi Torrat fa 125 m. El sòl, a la plana, és constituït per una greda argilosa de l’Holocè, amb clapes de calcària i molassa del Miocè mitjà, com també calcàries del Cretaci inferior a les roques de Sant Cristòfol (a llevant), a les de Sant Gervasi (a ponent de la vila) i als tossals que voregen el terme de Cubelles, com els Molins de Vent, Santa Maria, el Juí del Moro i d’altres. Les formacions del Cretaci es troben a la superfície del terreny en poc més de la tercera part del terme i en altituds superiors als 100 m. De fet, els materials de la muntanya són exclusivament dolomites cretàcies.

LA COSTA I L'AIGUA

La costa és baixa, amb les sorres de gra molt fi. Les platges són poc fondes, de manera que cal endinsar-se uns 500 m per a trobar una fondària d’uns 5 m. Des del límit oriental del terme, a la Punta Llarga, fins a la Farola hi ha 1 km de roques alternant amb platgetes, com la dels Colls i la de Sant Cristòfol o del Far, aquesta considerablement engrandida durant les darreres dècades per les acumulacions sorrenques formades a redós de l’escullera de llevant del port de Vilanova. L’antiga platja dels Frares va desaparèixer amb la instal·lació del port. La zona portuària, que abans era un sorral on es posaven en sec les barques pesqueres, és seguida per la platja de Ribes Roges, on també s’ha produït el fenomen de la redistribució dels arenys, amb la consegüent acumulació sorrenca al costat de l’escullera de ponent i la total desaparició d’unes petites dunes —els Munts de Sorra— que anteriorment hi havia a prop de la punta de Sant Gervasi. De la primera roca, a l’antic lloc d’Adarró, fins al racó de Santa Llúcia hi ha prop de 900 m de costa roquera, amb la platgeta de Sant Gervasi i els farallons de la Mallorquina i la Roca Tallada. Més a ponent, la Platja Llarga o del Prat del Mas de l’Esquerrer tenia abans jonqueres i aiguamolls on acudien ocells aquàtics. Al límit amb Cubelles hi ha encara la platja d’Ibersol.
Seguint el declivi de N a S, diversos torrents de curs intermitent (només porten aigua en època de pluges intenses) solquen el terme i desguassen directament a la mar. Els principals són el torrent de la Piera, el de la Pastera, el de Sant Joan o la Ramusa i el de Santa Maria o fondo de Somella. El terme és pobre d’aigües naixents. S'esmenten dues fontetes, que més aviat són degotalls. La font d’en Bonet, documentada així des del 1566, és al peu de la pujada de Canyelles, en terrenys de la muntanya de la vila, dita així perquè abans eren terrenys del comú, i la font del Cocó és a prop del camí de Can Baró, més amunt del Mas Torrat. A la platja hi ha aiguadolços a les roques de Sant Gervasi i al racó de Santa Llúcia. A la part baixa del terme i a la zona de contacte entre el Quaternari i el Miocè s’han format capes d’aigua freàtica, extreta des de molt antic per mitjà de pous de fondària variable, per a l’aprofitament domèstic i per al regadiu de les hortes mitjançant les típiques sínies. El segle i mig, gairebé, de progressiva industrialització i l’augment imparable del consum d’aigua han comportat l’esgotament i l’abandonament de la majoria dels pous i la deterioració de la qualitat de l’aigua, de manera que avui, en la seva majoria, no són d’aigua potable. En general els pous de Vilanova i la Geltrú eren dels que s’anomenaven d’aigua molla, bé que alguns sobresortien per la seva qualitat (pous del carrer de l’Aigua, del convent dels Josepets, de la plaça del Pou i de la plaça dels Lledoners) o per la seva abundor (pous de la Fàbrica de la Rambla i de Ca l’Escoda). Actualment, l’assortiment d’aigües per al consum de Vilanova i la Geltrú és resultat de captacions foranes, com de Castellet (1860), Santa Oliva (1879) i Canyelles (1971), si bé continuen aprofitant-se algunes perforacions locals, a dins o a fora de la vila. Al final de la dècada del 1990 s’havia realitzat la connexió a la xarxa que explota les aigües del Llobregat des de la planta potabilitzadora d’Abrera.
Pel que fa a la xarxa hidrogràfica, diversos torrents travessen el terme de nord a sud i desemboquen directament al mar. Són cursos d’aigua irregulars que acostumen a romandre secs durant bona part de l’any i només porten aigua quan es produeixen pluges intenses. Entre els més importants hi ha el torrent de la Piera, el de la Pastera, el de Sant Joan o la Ramusa, i el de Santa Maria, també conegut com a fondo de Somella.
El municipi disposa de pocs brolladors naturals. Entre els punts d’aigua documentats hi ha la font d’en Bonet, de la qual es tenen referències des del 1566, situada al peu de la pujada de Canyelles, i la font del Cocó, a prop del camí de Can Baró i per damunt del Mas Torrat. Totes dues són més aviat petits degotalls que no pas fonts abundants. També es poden trobar surgències d’aigua dolça a les roques de Sant Gervasi i al racó de Santa Llúcia.
A les zones baixes del municipi, especialment en l’àrea de contacte entre els terrenys quaternaris i els materials del Miocè, s’hi han format aqüífers subterranis. Durant segles, l’aigua d’aquests dipòsits s’ha extret mitjançant pous de profunditat diversa, destinats t ant al consum domèstic com al reg de les hortes, sovint amb l’ajuda de sínies tradicionals. Tanmateix, el desenvolupament industrial i l’augment de la demanda d’aigua al llarg de gairebé un segle i mig han provocat la disminució dels recursos disponibles i el deteriorament de la qualitat de bona part dels pous, molts dels quals han acabat abandonats o ja no proporcionen aigua potable.
Tradicionalment, els pous de Vilanova eren coneguts per oferir aigua de qualitat més aviat tova, tot i que alguns destacaven per les seves bones característiques o pel cabal abundant. Entre aquests hi havia els del carrer de l’Aigua, del convent dels Josepets, de la plaça del Pou i de la plaça dels Lledoners, així com els de la Fàbrica de la Rambla i de Ca l’Escoda.
Actualment, el subministrament d’aigua potable de Vilanova i la Geltrú depèn principalment de captacions situades fora del terme municipal. Al llarg del temps s’han incorporat recursos procedents de Castellet, des del 1860; de Santa Oliva, des del 1879, i de Canyelles, a partir del 1971. Tot i això, encara es mantenen algunes captacions locals, tant dins com fora del nucli urbà. A finals de la dècada de 1990, la ciutat també es va connectar a la xarxa d’abastament que transporta aigua del riu Llobregat des de la planta potabilitzadora d’Abrera.

DEMOGRAFIA

El 1376 hi havia 123 focs a Vilanova de Cubelles i 135 a la Geltrú. El fogatjament del 1390 donava per a la Geltrú i Solicrup un total de 157 focs, i per a Vilanova de Cubelles, un total de 199. Al segle XV, però, la pesta i la guerra contra Joan II portaren la decadència i el despoblament a la vila. Així, segons el pare Garí, l’any 1500 hi havia 166 cases a Vilanova i 58 a la Geltrú, és a dir, un total de 224 cases i uns 1.120 h. Si bé el fogatjament del 1553 només atribueix 93 focs a Vilanova de Cubelles i 33 focs a la Geltrú, els registres parroquials sembla que més aviat donen la raó al pare Garí. El segle XVI fou un bon moment per a la vila, però la centúria següent, marcada per la pesta del 1642 i les diverses guerres, fou una època en què s’afeblí el ritme de creixement de la població, tot i que no es deturà. La vila no començà a créixer veritablement fins al segle XVIII, quan la introducció de noves activitats econòmiques, com l’exportació de vins, atragué nous pobladors. Així, el 1718 hi havia 1.171 h i el 1787 ja n'hi havia 6.161. El 1739 ja hi havia a tot el terme de Vilanova i la Geltrú, agregades i disseminades, un total de 837 cases capaces d’acollir 4.185 h. Cal afegir-hi 52 botigues de mar, que, normalment, no eren residència, 72 cellers i 10 fassines o fàbriques d’aiguardent, 42 corrals o pallers i tres cases de persones eclesiàstiques, sense càrrec. Ja a la segona meitat del segle XIX, Vilanova i la Geltrú prengué un caire marcadament industrial, que encara s’accentuà més a causa de la crisi agrícola de la fil·loxera. Això es va reflectir en la demografia. La població, de 3.900 h el 1750, augmentà fins a 12.227 h el 1860, any en què es convertí en cap de partit judicial. El 1920 hi havia 13.820 h i el 1950 n'hi havia 19.478. A partir d’aleshores es produí un creixement demogràfic sorprenent, en el qual va influir un fort contingent immigratori. Si durant els primers cinquanta anys del segle XX l’índex de creixement era de 152,4 h/any, els vint-i-cinc anys següents va ser de 878,5 h/any (1.145 h/any del 1970 al 1975). El 1960 la ciutat tenia 25.669 h, que augmentaren fins a 35.714 deu anys després i a 43.833 el 1981. Des dels anys vuitanta va continuar l’evolució demogràfica positiva; el 1991 es censaren 45.864 h, mentre que el 2001 es censaren 54.230 h i el 2005 61.427 h. Aquesta població s’incrementa considerablement a l’estiu a causa dels ocupants de les nombroses urbanitzacions, i també els caps de setmana.
 
OROGRAFIA
La composició geològica varia segons les zones. A la plana predominen els sediments argilosos i els materials recents de l’Holocè, amb presència de calcàries i molasses del Miocè mitjà. També hi ha afloraments de calcàries del Cretaci inferior, visibles a les roques de Sant Cristòfol, a llevant, a les de Sant Gervasi, a l’oest de la ciutat, i en diversos turons propers al límit amb Cubelles, com els dels Molins de Vent, Santa Maria i el Juí del Moro. Els materials cretacis ocupen més d’un terç de la superfície municipal i es troben especialment a les zones situades per damunt dels 100 metres. A les àrees muntanyoses, les roques predominants són les dolomies d’origen cretaci.

Després del port s’estén la platja de Ribes Roges, on les obres de protecció costanera també han modificat la distribució de la sorra. L’acumulació d’arenes al costat de l’escullera occidental va anar acompanyada de la desaparició dels  petits monticles de dunes coneguts com els Munts de Sorra, que antigament hi havia a prop de la punta de Sant Gervasi.
Entre l’antic assentament d’Adarró i el racó de Santa Llúcia hi ha prop de 900 metres de costa rocosa. En aquest tram es troben la platgeta de Sant Gervasi i les formacions rocoses de la Mallorquina i la Roca Tallada. Més cap a ponent s’estén la Platja Llarga, també anomenada del Prat del Mas de l’Esquerrer, que antigament comptava amb zones de jonqueres i aiguamolls freqüentades per ocells aquàtics. A l’extrem occidental del municipi, tocant a Cubelles, es troba la platja d’Ibersol.


Vilanova i la Geltrú i les viles veïnes.