Utilitzem cookies pròpies i de tercers per a finalitats analítiques i tècniques, tractant dades necessàries per a l'elaboració de perfils basats en els teus hàbits de navegació. Pots obtenir més informació i configurar les teves preferències des de 'Configuració de cookies'.
Tornar
Adreça: Carrer de la Torre, a prop de la plaça de Font i Gumà
Origen: Segle XI-XII
Elements arquitectònics principals: Romànics, gòtics i d'època moderna
Protecció: Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN)
Ús actual: Arxiu Comarcal del Garraf
El Castell de la Geltrú és un dels edificis històrics més importants del nucli antic de la Geltrú i forma part de l'antic recinte emmurallat que protegia aquest nucli medieval. Situat al carrer de la Torre, molt a prop de la plaça de Font i Gumà, va néixer com una fortalesa vinculada al control del territori i al poder feudal. Amb el pas dels segles, però, va perdre progressivament la seva funció defensiva i es va transformar en una residència senyorial. Després de diverses etapes d'abandonament, restauració i nous usos, actualment acull l'Arxiu Comarcal del Garraf.
L'edifici s'organitza al voltant d'un pati interior de planta gairebé quadrada, entorn del qual es disposen diversos cossos que configuren un conjunt de planta rectangular. Consta de planta baixa, planta principal i golfes. La seva arquitectura és el resultat de diferents etapes constructives, que han deixat empremta en els murs, les obertures i els elements decoratius. Hi conviuen estructures d'origen romànic, reformes gòtiques i intervencions posteriors que van adaptar l'antiga fortalesa a les necessitats d'una casa senyorial.
Els elements més antics que es conserven corresponen al segle XII. Destaquen especialment una torre de planta quadrangular situada a l'angle oriental i diversos trams dels murs perimetrals. Del segle XIII daten les quatre finestres geminades de la façana principal, de tradició romànica tardana, amb capitells i impostes decorats amb motius vegetals.
Entre els segles XIV i XV, el castell va experimentar una transformació important amb la incorporació d'elements gòtics, com arcs apuntats i noves obertures. Més endavant, durant el segle XVII, s'hi va afegir un segon pis i es van construir galeries amb arcs rebaixats, que van modificar la silueta de l'edifici i li van donar progressivament l'aspecte d'una residència senyorial.
La façana principal, orientada al carrer de la Torre, conserva un portal adovellat amb arc de mig punt a la part exterior i arc rebaixat a l'interior. Al primer pis hi destaquen les quatre finestres geminades, que constitueixen un dels elements medievals més valuosos del conjunt. A les golfes s'obren petites finestres d'arc rebaixat, una de les quals queda parcialment protegida per un matacà de pedra situat damunt del portal. La part superior de la façana es remata amb un ràfec que recorre tot el perímetre.
Les altres façanes presenten murs de pedra de diferents dimensions, disposada de manera irregular, amb obertures que corresponen a diverses èpoques. S'hi poden observar arcs apuntats, finestres amb llindes i trencaaigües ornamentats, arcs lobulats i petites obertures que recorden l'antiga funció defensiva de l'edifici. Els carreus més ben treballats es concentren en elements com els brancals, les llindes i els capitells, mentre que la resta dels paraments conserva un acabat més irregular. La pedra calcària i les cobertes de teula ceràmica donen al conjunt la seva característica tonalitat terrosa.
A l'interior, les diferents dependències s'articulen al voltant del pati central, que constitueix el nucli de distribució de l'edifici. Està pavimentat amb lloses de pedra i disposa d'una escala exterior d'un sol tram que comunica directament amb la planta principal.
Les sales conserven una combinació de parets llises i trams de pedra vista, especialment als arcs, brancals i llindes de les obertures. També s'hi poden observar jàsseres i embigats de fusta, que permeten apreciar alguns dels sistemes constructius tradicionals de l'edifici.
Durant les reformes del segle XX s'hi van incorporar nous elements, alguns dels quals encara es conserven, com els paviments hidràulics i les vidrieres emplomades de determinades dependències. Aquestes intervencions formen part de la història més recent del castell i reflecteixen la seva adaptació a diferents funcions públiques i culturals.
La restauració de començaments del segle XX també va incorporar alguns elements arquitectònics procedents d'altres edificis medievals de Barcelona que havien desaparegut. Per aquest motiu, el castell actual no és únicament el resultat de la seva evolució històrica original, sinó també d'una intervenció de recuperació patrimonial que va voler restituir-ne el caràcter medieval.
El Castell de la Geltrú és un antic castell termenat documentat des de l'any 1080, tot i que els seus orígens es remunten a l'alta edat mitjana. Al seu voltant, juntament amb l'església parroquial de Santa Maria, es va formar el primer nucli habitat de la Geltrú. En la documentació medieval, el topònim apareix escrit de diverses maneres, com Gisaltrud, Guisaltrud o Kastro Guidaltrudis.
La seva importància inicial estava relacionada amb el control del territori i l'organització del poder feudal. L'any 1183 hi ha documentat el jurament de fidelitat d'Arnau de Ribes al bisbe de Barcelona en relació amb el castell, un episodi que posa de manifest la vinculació de la fortalesa amb el domini episcopal.
La família Ribes, que exercia el senyoriu sobre el castell de Sant Pere de Ribes des de mitjan segle XI, va mantenir el domini de la Geltrú fins a mitjan segle XIII. Posteriorment, la castellania va passar a mans dels Manresa, que la van conservar fins al 1358. Durant els segles següents, la propietat va anar canviant de llinatge i va passar per famílies com els Olzinelles, els Sanahuja, els Vicens, els Malla i els Santjust.
Un dels moments importants d'aquesta trajectòria va arribar l'any 1576, quan Cèsar Santjust va vendre perpètuament el castell i els seus drets jurisdiccionals a la universitat formada per la Geltrú, Vilanova de Cubelles i Cubelles. A partir d'aleshores, aquestes comunitats van compartir el senyoriu sobre el castell.
Pel que fa a l'evolució arquitectònica, la construcció original es remunta al segle XII, època de la qual es conserven la torre de l'angle oriental i diversos trams dels murs. Al segle XIII s'hi van incorporar les quatre finestres geminades de la façana principal. Entre els segles XIV i XV, les reformes van donar a l'edifici bona part del seu caràcter gòtic, mentre que al segle XVII s'hi van afegir el segon pis i les galeries d'arcs rebaixats, que van consolidar-ne la transformació en residència senyorial.
Després de la desamortització de 1856, el castell, que ja es trobava en un estat de conservació deficient, va ser posat a subhasta. L'any 1869, el propietari Josep Corrons i Florit va fer enderrocar la torre circular que encara es conservava, considerada un símbol del poder senyorial.
La recuperació de l'edifici va arribar a començaments del segle XX. L'any 1917, la Mancomunitat de Catalunya en va adquirir la propietat en el marc de l'operació vinculada a la compra de la col·lecció de rajoles de Josep Font i Gumà. Tot seguit, va impulsar-ne la restauració, dirigida per l'arquitecte Jeroni Martorell amb la participació del mateix Font i Gumà.
Les obres, que es van allargar fins al 1920, van constituir una de les primeres intervencions del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments. Els treballs van permetre consolidar les tres crugies que es conservaven al voltant del pati, reconstruir parcialment alguns sectors malmesos i incorporar elements gòtics procedents d'edificis desapareguts de Barcelona. Un cop finalitzada la restauració, el conjunt va ser cedit a l'Ajuntament.
Al llarg del segle XX, el castell va tenir diferents usos. Va acollir una escola pública, entitats agràries i diverses activitats culturals i museístiques. El 22 d'abril de 1949 va ser declarat Monument Historicoartístic Nacional, un reconeixement que va reforçar la seva protecció patrimonial.
Entre els anys 1951 i 1957 s'hi van fer noves obres d'adaptació per convertir-lo en museu, sota la direcció dels arquitectes Camil Pallàs i Arisa i Josep Maria Miró i Guibernau. Aquesta intervenció va comportar reformes interiors, la pavimentació del pati i la instal·lació de vidrieres emplomades. L'any 1952 s'hi van inaugurar les sales del museu, que acollien col·leccions arqueològiques i de ceràmica vinculades a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.
L'any 1992, un conveni entre l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i la Generalitat de Catalunya va establir que el castell es destinaria a acollir l'Arxiu Comarcal. Des de 1997, l'edifici és la seu de l'Arxiu Comarcal del Garraf, que integra també l'Arxiu Municipal de Vilanova i la Geltrú.
Aquesta nova funció ha permès donar continuïtat a l'ús públic de l'edifici i convertir-lo en un espai dedicat a la conservació, organització i consulta de la documentació històrica de la comarca. D'aquesta manera, l'antic castell feudal manté avui una funció vinculada a la preservació de la memòria col·lectiva i del patrimoni documental.
El Castell de la Geltrú està protegit pel Decret de 22 d'abril de 1949, que estableix la protecció dels castells espanyols, i està catalogat com a Bé Cultural d'Interès Nacional. La seva arquitectura, amb elements romànics, gòtics i reformes d'època moderna, permet resseguir gairebé mil anys d'història del barri i entendre l'evolució d'un antic centre de poder feudal fins a convertir-se en un equipament cultural al servei de la ciutat i de la comarca.
ESP
ENG
FRA
POR
ITA
ALE
NLD
ZH
JA
