Utilitzem cookies pròpies i de tercers per a finalitats analítiques i tècniques, tractant dades necessàries per a l'elaboració de perfils basats en els teus hàbits de navegació. Pots obtenir més informació i configurar les teves preferències des de 'Configuració de cookies'.
Tornar
Adreça: Rambla Principal, 114-116
Any de construcció: 1923
Arquitecte: Josep Maria Miró i Guibernau
Promotors: Isidre Magriñà i Àngela Sanromà
Estil: Modernisme tardà
Can Magriñà, també coneguda com a Casa Renard, és un edifici singular de la Rambla Principal de Vilanova i la Geltrú. Situat a l'extrem sud del passeig, entre els carrers de l'Havana i de Cuba, és un exemple poc habitual del modernisme tardà a la ciutat. Va ser construït l'any 1923 per encàrrec d'Isidre Magriñà i Àngela Sanromà, a partir d'un projecte de l'arquitecte Josep Maria Miró i Guibernau.
Concebuda originalment com a habitatge familiar, la casa destaca per la seva composició arquitectònica, els materials emprats i la riquesa dels elements ornamentals, tant a l'exterior com als espais interiors que encara es conserven.
L'edifici és de planta rectangular i està format per un petit soterrani, una planta baixa lleugerament elevada respecte del carrer i un primer pis. A la part posterior disposa d'un pati que separa parcialment un dels cossos de la construcció i permet configurar una tercera façana. La coberta és accessible des de l'interior i presenta diversos volums que sobresurten del terrat, com la caixa d'escala, un rentador i una cúpula cega amb una petita dependència adossada. La disposició d'aquests elements a diferents alçades dona al coronament una silueta irregular i característica.
La façana principal presenta una composició original, articulada en dos plans. Un dels cossos segueix l'alineació de la Rambla, mentre que l'altre sobresurt lleugerament i acull la porta d'entrada. Tot i aquest joc de volums, el conjunt manté una bona unitat visual, especialment gràcies al balcó corregut amb barana de ferro que enllaça els dos cossos i a la continuïtat dels motius ornamentals de les obertures.
Les finestres i els accessos tenen dimensions i proporcions diferents, però comparteixen un mateix tractament decoratiu. Hi predominen els arcs rebaixats, combinats amb alguns remats de mig punt, que contribueixen a donar moviment a la façana.
Un dels aspectes més destacats de Can Magriñà és la combinació de materials i elements decoratius. El maó vist, el ferro treballat i la ceràmica s'integren en una composició que manté el gust ornamental propi del modernisme. Entre els elements més singulars hi ha una cúpula recoberta amb escames de ceràmica vidriada de color negre i diversos coronaments semicirculars que rematen diferents parts de la façana.
També destaca una petita torreta situada al costat de l'entrada, sostinguda sobre columnes i decorada amb trencadís. En aquesta composició ceràmica s'hi representen un parell de cignes, un detall poc habitual que aporta personalitat i originalitat al conjunt.
La façana posterior manté un llenguatge arquitectònic semblant al de la principal. Hi trobem també un balcó corregut i una tribuna integrada en la composició, de manera que el tractament ornamental no queda limitat a la part visible des de la Rambla, sinó que es prolonga cap a l'interior de la finca.
L'interès patrimonial de Can Magriñà també es troba en els espais interiors, especialment a la planta baixa, on encara es conserven diversos elements de la decoració original. Entre aquests destaquen la fusteria del distribuïdor, els arrambadors de ceràmica, les guixeries ornamentals i una llar de foc.
També cal esmentar el menjador, que conserva el seu enteixinat, un sostre decorat amb elements de fusta que contribueix a donar caràcter a l'estança. Aquests detalls permeten apreciar la cura amb què es van concebre els espais de la casa i com l'ornamentació formava part integral de l'arquitectura domèstica de l'època.
Can Magriñà va ser promoguda pel matrimoni de forners vilanovins format per Isidre Magriñà i Àngela Sanromà. Amb el pas dels anys, tots dos van aconseguir reunir un patrimoni considerable i van invertir part dels seus recursos en l'adquisició de propietats a Vilanova i la Geltrú. Una d'aquestes finques va ser la situada a la Rambla Principal, on van impulsar la construcció d'una nova residència familiar pensada perquè hi visqués el seu fill, Joan Magriñà i Sanromà, que més endavant es convertiria en un reconegut ballarí i coreògraf.
L'any 1923, Joan Magriñà i Mercader, comerciant barceloní, va tramitar el permís d'obres per intervenir en la propietat situada als números 114 i 116 de la Rambla Principal. El projecte arquitectònic va anar a càrrec de Josep Maria Miró i Guibernau. Alguns detalls de la construcció encara recorden la família promotora, com les inicials que es poden veure al reixat de la façana.
Cap a l'any 1940, l'edifici va deixar de tenir una funció exclusivament residencial i va passar a acollir una clínica dental. El dentista barceloní Lluís Renard i Perucho hi va instal·lar la seva consulta, una activitat que posteriorment va continuar el seu fill, Armand Renard i Vidaller. La presència d'aquesta clínica va fer que la casa fos coneguda popularment com a Casa Renard, denominació que es va consolidar especialment a partir dels anys cinquanta.
Des de 1985, l'immoble ha acollit diferents activitats i ha experimentat adaptacions per respondre a nous usos. Malgrat aquests canvis, ha mantingut bona part dels elements arquitectònics i decoratius que li donen valor patrimonial.
L'autor del projecte, Josep Maria Miró i Guibernau, era nascut a Vilanova i la Geltrú i va desenvolupar una part important de la seva trajectòria professional a la comarca i en altres poblacions catalanes. Va exercir com a arquitecte municipal de Vilanova i la Geltrú i de Cubelles, i va participar en diversos projectes d'arquitectura i urbanisme.
Entre les seves obres destaquen l'Hospital-Asil de Granollers i el Mercat Públic de Vilanova i la Geltrú, a més d'altres intervencions que van contribuir a configurar l'arquitectura i els espais urbans de la primera meitat del segle XX.
Can Magriñà és, així, una mostra singular de la seva producció arquitectònica i un edifici que conserva el record de dues etapes diferents de la vida de la ciutat: la de les famílies que van impulsar la transformació de la Rambla Principal a començaments del segle XX i la dels nous usos professionals i comercials que van arribar posteriorment. La combinació de maó, ferro i ceràmica, juntament amb els seus elements ornamentals i els interiors conservats, el converteix en un dels edificis més particulars d'aquest tram de la Rambla.
ESP
ENG
FRA
POR
ITA
ALE
NLD
ZH
JA
