Utilitzem cookies pròpies i de tercers per a finalitats analítiques i tècniques, tractant dades necessàries per a l'elaboració de perfils basats en els teus hàbits de navegació. Pots obtenir més informació i configurar les teves preferències des de 'Configuració de cookies'.
Tornar
Adreça: Carrer Major, 32, cantonada amb el carrer de les Premses
Any de construcció: 1790-1801
Mestre d'obres: Joan Pau Petxamé
Promotor: Francesc de Papiol i Padró
Estil: Neoclàssic
Can Papiol és una de les grans cases senyorials de Vilanova i la Geltrú i un dels exemples més ben conservats de l'arquitectura residencial neoclàssica de finals del segle XVIII. Situada al carrer Major, número 32, ocupa un emplaçament destacat dins del nucli antic, en un sector que antigament concentrava bona part de la vida política, religiosa i comercial de la vila, entre l'església de Sant Antoni Abat i l'antic ajuntament. L'edifici fa cantonada amb el carrer de les Premses i disposa d'un jardí a la part posterior, que s'estén fins al carrer de Joaquim Mir.
La residència va ser construïda entre els anys 1790 i 1801 per encàrrec de Francesc de Papiol i Padró, que va confiar el projecte al mestre d'obres Joan Pau Petxamé. Es va concebre com una casa de grans dimensions, adequada a les necessitats d'una família benestant i preparada per allotjar tant els seus membres com les persones que treballaven al servei de la propietat. La distribució havia de combinar espais de representació i relació social amb habitacions privades, dependències domèstiques i instal·lacions destinades a gestionar les nombroses propietats agrícoles de la família.
L'edifici presenta una estructura complexa, formada per planta baixa, entresol, planta noble, un pis superior i golfes, amb una coberta de teula àrab combinada amb zones de terrat. Aquesta organització permetia separar les diferents activitats de la vida familiar i distribuir les dependències segons la seva funció. La casa no era únicament un habitatge de prestigi, sinó també un centre d'administració del patrimoni familiar.
La façana principal, orientada al carrer Major, presenta una composició sòbria i equilibrada, pròpia del llenguatge neoclàssic. El portal principal està format per un arc escarser amb dovelles de pedra i conserva a la clau central l'escut heràldic de la família Papiol. Al costat hi ha una segona entrada, de dimensions més reduïdes, que manté unes característiques constructives semblants. L'escut constitueix un dels elements més singulars de la façana, ja que identifica la família promotora i permet resseguir les diferents aliances matrimonials que van contribuir a formar la nissaga.
Es tracta d'un blasó dividit en diversos quarters, amb símbols que representen els cognoms vinculats a la família. Hi apareixen els Padró, identificats amb un lleó i una pilastra; els Catà, amb la figura d'un gos o ca; els Martí, amb motius relacionats amb el mar i un peix; els Argullol, amb una representació vegetal, i els mateixos Papiol, representats per una banda horitzontal. El conjunt té, per tant, un valor ornamental i alhora genealògic.
A la planta noble, els balcons són els elements que donen més personalitat a les façanes. Destaca especialment el balcó situat a la cantonada, que segueix el gir de l'edifici i estableix una continuïtat visual entre el carrer Major i el carrer de les Premses. La resta d'obertures d'aquest nivell i del pis superior es resolen amb balcons individuals, distribuïts de manera regular. A la part inferior dels balcons es conserven revestiments de rajoles de vela, combinant els colors blanc i verd. Aquest tipus de ceràmica decorativa, habitual en l'arquitectura catalana de l'època, introdueix una nota de color que contrasta amb la sobrietat dels paraments.
La façana del carrer de les Premses, més extensa, presenta cinc balcons al primer pis i quatre al segon, tots amb el mateix tipus de revestiment ceràmic. A la planta baixa, el sòcol té un acabat que imita l'encoixinat de pedra, mentre que als pisos superiors s'hi desenvolupa una decoració pictòrica que simula elements arquitectònics clàssics. Pilastres, capitells i cornises apareixen representats directament sobre la superfície de la paret, creant una sensació de relleu i reforçant l'ordre compositiu de la façana. A la part superior, les golfes es caracteritzen per la presència de dues finestres circulars, conegudes com a ulls de bou.
Al darrere de la casa s'obre un jardí que formava part de l'espai residencial i que estava destinat tant al descans com a la representació social. Un dels seus elements destacats és la porxada, que conserva carruatges tradicionals i bicicletes antigues, testimonis dels mitjans de transport d'altres èpoques. Al centre hi ha un conjunt escultòric de pedra i marbre de Carrara, presidit per una figura d'Hèrcules i acompanyat de dos plafons amb baixrelleus de temàtica mitològica. Un representa Bacus, déu romà del vi i de les celebracions, mentre que l'altre mostra l'episodi d'Enees fugint de Troia. Davant del conjunt hi ha un estany semicircular, on antigament creixien nenúfars i lliris d'aigua. També s'hi conserva un bust de Ceres, divinitat vinculada a l'agricultura i a les collites, una figura especialment apropiada en una residència pertanyent a una família amb importants propietats rurals.
L'interior és un dels aspectes més valuosos de Can Papiol. La casa ha conservat bona part de la distribució original, així com nombrosos elements del mobiliari, les pintures i la decoració. Aquesta conservació permet entendre com s'organitzava una gran residència familiar de finals del segle XVIII i principis del XIX, en què els espais estaven clarament diferenciats segons les activitats i la posició de les persones que els utilitzaven.
La planta noble concentrava les estances més representatives i els espais destinats a rebre visites. Hi trobem la sala de música, la sala de jocs i el gran saló de ball, una de les dependències més destacades de la casa. Aquest saló era l'escenari de trobades, celebracions i reunions socials organitzades per la família. En una època en què la vila encara no disposava d'equipaments públics com teatres o cafès per acollir habitualment aquestes activitats, les grans residències particulars tenien un paper important com a espais de relació entre les famílies benestants.
Al costat de les sales destinades a la vida social hi havia les habitacions més privades, com les alcoves, els banys i els tocadors. També es conserva una capella particular d'estil neoclàssic, on hi ha la relíquia de santa Constança. Aquest espai de culte formava part de la vida religiosa de la família i reflecteix, al mateix temps, el caràcter senyorial de la residència.
A l'entresol es troba la biblioteca, una de les dependències més interessants de l'edifici. Conserva prop de 6.000 volums publicats entre els segles XVI i XIX, amb obres de temàtica religiosa, històrica i jurídica. El fons bibliogràfic constitueix un testimoni dels interessos culturals i intel·lectuals de la família Papiol i de la importància que la lectura i la formació tenien en determinats ambients de les classes benestants de l'època.
La casa també disposava d'un conjunt ampli de dependències de servei, distribuïdes en diferents nivells. A la planta noble hi havia la cuina, mentre que en plantes inferiors es trobaven espais com el forn de pa, el quarto de l'oli i el rebost. També es conserva un dormitori destinat al personal domèstic. Aquesta organització permetia atendre les necessitats quotidianes d'una residència de grans dimensions, el funcionament de la qual depenia de diverses persones encarregades de les tasques domèstiques.
La vinculació de la família amb la propietat agrícola es reflectia igualment en la presència de graners, cellers i estables. Aquestes dependències servien per emmagatzemar les collites, conservar els productes del camp i allotjar els animals. Can Papiol funcionava, així, com una residència urbana i, alhora, com un centre des d'on es podia controlar i administrar una part important de l'activitat econòmica familiar.
La decoració interior es completa amb pintures murals atribuïdes a Pau Rigalt i Fargas, pintor i decorador destacat en la difusió del neoclassicisme pictòric a Catalunya. Els motius ornamentals, les referències a l'antiguitat clàssica i la decoració de les diferents estances contribueixen a donar coherència artística al conjunt.
La nissaga dels Papiol va ser una de les més influents de Vilanova i la Geltrú entre mitjan segle XVII i els primers anys del segle XIX. Originària de l'Arboç, la família es va establir a la vila a mitjan segle XVII i, al llarg de diverses generacions, va anar acumulant propietats i consolidant una posició destacada en la vida econòmica, política i social de la població.
Un dels primers episodis que posa de manifest la seva influència és la participació en l'establiment del convent dels caputxins a Vilanova. El matrimoni format per Joan de Papiol i Maria Raventós va promoure l'arribada d'aquesta comunitat religiosa, que es va instal·lar a la vila l'any 1644. El convent es va construir a l'entorn de l'actual plaça de la Vila i va tenir una presència important en la vida religiosa local fins que va desaparèixer arran dels processos de desamortització del segle XIX. Aquesta iniciativa va contribuir a reforçar el prestigi de la família, que durant generacions va mantenir una estreta relació amb les institucions i la vida pública de la població.
Un dels seus descendents, Joan de Papiol i Raventós, va arribar a ocupar el càrrec d'alcalde de Vilanova i va tenir un paper destacat durant la Guerra de Successió. La seva vinculació amb el bàndol austriacista li va comportar l'empresonament per part de les tropes filipistes. El seu fill, Lluís de Papiol i Balaguer, es va dedicar especialment a l'administració i a l'ampliació dels dominis familiars. El matrimoni amb Maria Àngels Martí i Catà va facilitar la incorporació de noves propietats i títols, entre els quals hi havia l'antiga baronia de Jafra, situada al massís del Garraf.
L'increment del patrimoni va anar acompanyat d'un ascens en l'escala social. Un dels descendents de la família, també anomenat Lluís de Papiol, va obtenir del rei Carles III el privilegi de ser nomenat cavaller i el reconeixement del dret a disposar d'un escut heràldic. Aquest distintiu va passar a formar part de la identitat familiar i es va incorporar posteriorment a la façana de la residència del carrer Major.
La construcció de Can Papiol va ser impulsada per Francesc de Papiol i Padró, fill de Lluís de Papiol i Balaguer i de Maria Càndida Padró. L'any 1790 va encarregar al mestre d'obres Joan Pau Petxamé el projecte d'una nova casa familiar en uns terrenys que la nissaga posseïa a l'extrem nord de la vila, a tocar del carrer Major. La voluntat era disposar d'una residència àmplia, amb espais suficients per als membres de la família, les visites i el personal domèstic, a més de les dependències necessàries per gestionar les propietats. Les obres es van prolongar durant onze anys i es van acabar el 1801.
Francesc de Papiol tenia interessos culturals i intel·lectuals, i aquesta sensibilitat es reflecteix en la concepció de la casa. A més dels espais habituals d'una gran residència, hi va fer incorporar una biblioteca, sales per a la música i les celebracions, una capella privada i una decoració inspirada en l'antiguitat clàssica. La casa havia de ser un espai confortable per a la vida familiar, però també un escenari adequat per mostrar el prestigi, la cultura i la posició social dels seus propietaris.
Francesc de Papiol va morir sense descendència directa i el patrimoni va passar a la seva germana Josefa. Més endavant, la propietat va quedar vinculada a Lluïsa Papiol, casada amb Manuel Torrents i Fals, de manera que l'immoble va continuar dins l'entorn familiar a través de les successives aliances matrimonials. Amb el temps, el cognom Torrents va quedar associat a la propietat, tot i que la casa va conservar el nom popular de Can Papiol, en record de la família que n'havia impulsat la construcció.
La residència va romandre en mans dels descendents fins al segle XX. El darrer propietari particular, Ignasi de Torrents, va vendre l'immoble a la Diputació de Barcelona el 13 de juny de 1959. La venda va incloure també el mobiliari, les obres d'art, els llibres i la resta d'objectes que formaven part de les col·leccions familiars. L'adquisició tenia com a objectiu preservar el conjunt i convertir-lo en un museu que permetés mostrar la manera de viure d'una família benestant de la Vilanova dels segles XVIII i XIX.
L'any 1960 van començar les obres de restauració i adaptació de l'edifici per convertir-lo en equipament museístic. La intervenció es va fer seguint els criteris del director del Museu Romàntic de Sitges i sota la direcció tècnica de l'arquitecte Camil Pallàs i Arisa. Després d'un any de treballs, Can Papiol va obrir les portes al públic el 1961 com a Museu Romàntic, amb la voluntat de conservar tant l'arquitectura de la casa com els objectes que permetien reconstruir els costums i la vida quotidiana de les classes benestants de l'època.
Durant els anys posteriors es van continuar fent actuacions per garantir-ne la conservació. Entre 1962 i 1963 es van condicionar diversos espais interiors i, el 1965, es va restaurar la façana principal. L'any 1983 es van dur a terme treballs de consolidació del forjat sota la direcció de l'arquitecte Antoni González. Més endavant, el 2006, es va emprendre una nova rehabilitació que va incloure la substitució de la coberta i dels forjats intermedis, segons el projecte de l'arquitecte Xavier Guitart Tarrés.
Aquell mateix any, la Diputació de Barcelona, que continua sent la propietària de l'immoble i de les seves col·leccions, va traspassar la gestió del museu a l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Des d'aleshores, Can Papiol forma part de l'oferta patrimonial i cultural de la ciutat i manté la seva funció de difusió de la història local.
El Museu Romàntic Can Papiol conserva una col·lecció de mobiliari, pintures, llibres, objectes decoratius i estris domèstics dels segles XVIII i XIX. El seu principal valor és que no es limita a exposar peces de manera aïllada, sinó que permet recórrer bona part de la distribució original de la casa i descobrir els ambients en què es desenvolupava la vida familiar.
La visita ofereix una aproximació a les diferents dimensions d'una gran residència de l'època: els salons on es rebien els convidats, les sales destinades a la música i les celebracions, les habitacions privades, la biblioteca, la capella i les dependències de servei. També permet entendre com s'organitzava una casa que, a més de ser un habitatge senyorial, funcionava com a centre de gestió d'un patrimoni agrícola.
Can Papiol és, per tant, molt més que una antiga casa noble. És un testimoni excepcional de la manera de viure d'una de les famílies més destacades de la història de Vilanova i la Geltrú, de les seves relacions socials, de les seves inquietuds culturals i de la seva activitat econòmica. La conservació de l'edifici i de les col·leccions com a museu permet endinsar-se en una etapa fonamental de la història de la ciutat i descobrir com era la vida quotidiana en una gran residència de fa més de dos segles.
ESP
ENG
FRA
POR
ITA
ALE
NLD
ZH
JA
