Amagat rere l’arc ogival de la tercera capella sud de l’església gòtica de Sant Francesc, el Retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi és una petita gran meravella de la pintura catalana de finals del segle XIV. L’obra, tradicionalment atribuïda al mestre gironí Lluís Borrassà, resumeix com poques el pas del gòtic lineal al gòtic internacional, amb figures elegants, rostres expressius i un equilibri cromàtic que encara avui sorprèn el visitant.
El conjunt, en taula policromada, està estructurat en un cos principal amb dues carrerades i al bancal inferior s’hi representen diverses escenes de la vida de la Mare de Déu juntament amb l’episodi del drac vençut per Sant Jordi, patró de la cavalleria; un predel·la amb figures de profetes i un coronament on apareix el Crist Jutge flanquejat per àngels músics. Els fons daurats aplicats amb tècnica de pa d’or i estofats de punxó encara conserven, malgrat les oxidacions, una lluïssor poderosa sota la llum tènue del temple.
Històricament el retaule fou encarregat pels antics jurats de Vilafranca per embellir la capella funerària d’una de les nissagues nobles sepultades al convent. Els registres d’arxiu apunten l’any 1401 com a data probable de lliurament. Durant la desamortització el conjunt va patir espoli de pedreria i pèrdua de peces escultòriques, però les taules principals restaren in situ. Una restauració dels anys 1980 va estabilitzar suports i policromia, i una intervenció puntual el 2007 va aplicar criteris de neteja selectiva per recuperar matisos de blau lapislàtzuli i carmins.
Avui el retaule continua presidint la capella, protegit per una vitrina semitransparent que permet la contemplació propera i, alhora, garanteix la conservació. Els guies del convent expliquen com els plecs dels vestits, treballats amb pinzell fi i veladures, exemplifiquen el gir estilístic cap a la delicadesa cortesana, mentre que el dinamisme de Sant Jordi, llancívol sobre el cavall, manté la tensió narrativa del gòtic anterior. Cada primavera, coincidint amb Sant Jordi, el retaule és protagonista d’una visita temática que marida art i llegenda.
Contemplar-lo, enmig de la penombra del temple, és retrobar-se amb la faceta més exquisida del patrimoni vilafranquí: una peça d’autor conegut, datada i preservada in situ, fet insòlit en molts retaules medievals del país. És, doncs, una cita obligada per a estudiosos i curiosos que vulguin posar rostre i color al passat pictòric del Penedès.