Tornar

Història

Vilafranca del Penedès

Quan caminem pels carrers porticats del centre històric, tenim la sensació que Vilafranca del Penedès sempre hi ha estat. En realitat, la vila és fruit d’un llarg trajecte que arrenca –com tantes altres poblacions penedesenques– a tocar de la Via Augusta romana. Els primers indicis parlen d’una torre anomenada Dela que vigilava aquest antic eix viari; al voltant seu, a principis del segle XII, s’hi començà a aplegar població. Ens trobem en temps de Ramon Berenguer, i el Comte de Barcelona hi concedeix generoses franqueses –exempcions fiscals i llibertats comercials– que donaran nom a la nova “Vila Franca”. El lloc, ben situat a la depressió del Penedès i allunyat ja de l’amenaça sarraïna, creix ràpidament fins a convertir-se en node mercantil de la comarca.

Època medieval. La vitalitat econòmica dels segles XIII i XIV queda immortalitzada en pedra: la Basílica de Santa Maria –el primer temple parroquial gòtic de Catalunya– s’inicia sobre una capella romànica passada la meitat del segle XIII i es consagra el 1484. A la mateixa plaça de Jaume I s’alça el Palau Reial (s. XIII), avui seu del VINSEUM, i una mica més enllà el Palau Baltà, edifici senyorial gòtic del XIV bastit per Francesc Babau i ampliat el 1522. El 1349 els franciscans funden el convent de Sant Francesc, amb un claustre que esdevé panteó de la noblesa local. Al mateix temps la vila estrena mercat setmanal –documentat ja al segle XIII i encara vivent– i consolida la Fira de Bestiar que, amb més de 350 anys, continua sent la popular Fira del Gall de desembre.

Època moderna. El segle XVI veu com el Palau Baltà unifica façanes; al XVII, malgrat la guerra dels Segadors i altres conflictes, la vida festiva no decau: d’aquell temps data el Drac de Vilafranca, figura de foc documentada a començaments del XVII i considerada una de les més antigues d’Europa. Durant la Guerra de Successió (1702-1714) el Penedès és escenari de combats; encara avui diverses rutes recorden les batalles de 1714 en terres properes. Després, la recuperació econòmica arriba de la mà del vi i el comerç.

Segle XIX. El romanticisme deixa empremta amb la construcció del Cementiri Municipal, concebut a partir de 1839 i embellit per arquitectes com Santiago Güell, August Font o Antoni Pons. El 1835, arran de la desamortització de Mendizábal, el convent de Sant Francesc és convertit en hospital. El gran sotrac arriba amb la fil·loxera (1879-1895), però la capacitat de reinvenció dels vilafranquins transforma la crisi en oportunitat: un cop replantades les vinyes, els nous beneficis impulsen l’arquitectura modernista que decora façanes com la de la Casa de la Vila, la Farmàcia Guasch o la Casa Miró. El 1865 la línia fèrria Tarragona–Martorell–Barcelona arriba a Vilafranca i obre la vila al món, agilitzant l’exportació de vi i cava.

Segle XX. El segle s’inaugura amb reformes a la façana de Santa Maria i amb l’estrena, el 1910, de noves escultures i gàrgoles modernistes. La Guerra Civil (1936-1939) sacseja la comarca: l’aviació republicana hi ubica aeròdroms, protagonitzant el que la historiografia anomena el “Vesper de la Gloriosa”. L’any 1945, al Palau Reial, obre portes el Museu del Vi –avui VINSEUM– i el 1946 la Diputació inaugura la Biblioteca Popular Torras i Bages a Cal Gomà. A finals dels setanta, el Museu i la Caixa d’Estalvis del Penedès recuperen la planta baixa del Palau Baltà com a auditori “Fòrum Baltà”. Mentrestant la passió pels castells situa els Castellers de Vilafranca al cim del món casteller.

Actualitat. Amb prop de 40.000 habitants, Vilafranca és capital de l’Alt Penedès i cor d’una comarca que viu de la vinya, del cava i d’un turisme enogastronòmic creixent. El seu patrimoni gòtic i modernista conviu amb festivals com el Vijazz, actes de pensament com el VilaPensa o fires centenàries com les Fires de Maig. La Festa Major de Sant Fèlix, a finals d’agost, continua sent declarada d’Interès Nacional i congrega castellers d’arreu. Integrada dins la marca “Ciutats amb Caràcter” de l’Agència Catalana de Turisme, la vila reivindica un passat mil·lenari però mira al futur amb projectes museístics renovats –el nou VINSEUM, la Casa de la Festa Major– i amb rutes que expliquen al visitant tant la tradició vitivinícola com els episodis de la Guerra Civil.

Així, la història de Vilafranca és la història d’una comunitat resilient: d’un petit assentament al peu de la Via Augusta a una ciutat orgullosa del seu vi, dels seus castells i d’un patrimoni que, segle rere segle, ha sabut reinventar-se sense perdre l’essència mediterrània que la defineix.