Entre les pedres venerables del carrer de Sant Pere, el claustre del convent de Sant Francesc és probablement el racó més silenciós de tot el nucli antic vilafranquí. Fundat per l’orde franciscà al segle XIII, el conjunt original comprenia església, dormitoris i dependències comunitàries, però el terratrèmol d’esdeveniments històrics –guerres, desamortització i usos sanitaris– ens l’ha llegat reformulat. Avui s’hi conserva l’església gòtica de 1349 i, sobretot, el claustre renaixentista que va substituir l’ala primitiva cap a finals del segle XVI.
La planta quadrada s’articula al voltant d’un pati enjardinat; quatre ales cobertes amb voltes de creueria lleugera descansen sobre columnes toscanes i capitells senzills, un llenguatge auster que remet directament als ideals mendicants. Als murs, arcosolis i lloses funeràries recorden que l’espai es convertí en panteó de la noblesa local. S’hi poden identificar sarcòfags dels Penyafort, dels Cervelló o de la nissaga Bartomeu, alguns d’ells amb escuts policromats i inscripcions gòtiques encara llegibles. Aquesta funció funerària explica la riquesa artística inesperada d’un claustre franciscà: plafons heràldics, les primeres lloses datades al segle XIV i un recull de laudes que avui formen un autèntic museu lapidari a l’aire lliure.
L’arquitectura gòtica catalana de l’església annexa, també accessible en visites restringides, es manifesta en una nau única de sis trams, arcs apuntats i un absis poligonal que conserva part del policrom original. A la capella lateral més meridional es venera el famós Retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi, atribuït a Lluís Borrassà (c. 1400), una joia del gòtic internacional que confereix al conjunt un valor afegit encara més apreciat pels estudiosos.
Després de la desamortització de Mendizábal (1835) el convent fou convertit en hospital militar i, més tard, en hospital comarcal. El claustre, tanmateix, es va respectar i fins i tot va servir de passadís d’accés a les sales d’infermeria; d’aquell període encara hi ha grafitis de soldats i petites marques a la pedra. La recuperació patrimonial definitiva arribà a mitjan segle XX, quan l’edifici fou declarat Bé Cultural d’Interès Local i el claustre va passar a ser espai museïtzat.
Avui l’Ajuntament organitza visites guiades on es destaquen la qualitat de les claus de volta, les restes de pintura mural, la col·lecció lapidària i la peculiar acústica que regna sota les voltes. A l’estiu, algun concert de música antiga omple de nou de ressonàncies aquest antic recinte de meditació. El claustre de Sant Francesc és, doncs, molt més que un jardí de pedra: és un resum en miniatura de set segles d’història vilafranquina, un refugi d’ombra fresca on la memòria medieval conviu amb la pietat renaixentista i amb el batec cultural contemporani.