Torre de la Font del Mingo o Torre de les Aigües

Arran del turó que domina la banda sud de Sant Sadurní, a tocar de la font d’en Mingo, s’alça aquesta torre de guaita d’insòlit traçat octogonal que els sadurninencs coneixen com la Torre de les Aigües. Va néixer el 1874, en ple final de la Tercera Guerra Carlina, quan el cos d’enginyers de l’exèrcit buscava punts estratègics per protegir els accessos a la vila. El projecte preveia una estructura de 11,5 m d’alçària i 5 m d’amplada interior, amb murs de pedra sorrenca d’un pam de gruix que a la base arriben fins als set pams –gairebé 1,7 m– per resistir l’artilleria enemiga.

El cos principal, construït amb carreus sense escairar i lligats amb morter de calç, queda separat d’un segon nivell per una potent cornisa que obre pas a la terrassa coronada per setze merlets i una petita garita semicircular amb espitlleres. A mitja alçada, una renglera d’obertures també pensades per a fuselleria reforça el caràcter militar. L’interior originàriament constava de tres plantes cobertes per bigues i un quart pis a l’aire lliure des d’on es controlava la plana del Penedès i el camí de Vilafranca.

La documentació municipal conservada descriu amb tot detall els costos de l’obra –rajoles, pedra cana, teules i bigues de fusta— i com, un cop passada la pressió carlina, es va acordar la seva construcció sobre el serral d’en Formosa, fora del perímetre de la segona muralla. El propietari va cedir els terrenys amb la condició que, quan la fortificació fos innecessària, se li retornés la finca o se’n pagués l’expropiació.

Quan les necessitats defensives es van esvair, la vila va aprofitar la robustesa de la torre per convertir-la en dipòsit d’aigua de la font veïna, funció que li ha valgut el nom popular de Torre de les Aigües. Durant dècades l’estructura va patir l’abandonament fins que, ja entrat el segle XXI, l’Ajuntament i la Comunitat Mina i Aigües La Salut van impulsar-ne la restauració integral (2008). El projecte, signat pels arquitectes Ozcáriz-Lindström, va consolidar els paraments, reconstruí els forjats, restituí els merlets, obrí de nou espitlleres i dotà l’edifici d’escales metàl·liques per poder-ne explicar la història en visites pedagògiques, si bé actualment l’accés interior no és obert de manera regular.

Avui la torre és l’últim testimoni visible de la segona línia de muralla de Sant Sadurní i una peça clau per entendre l’angoixa i la capacitat organitzativa dels veïns en temps de guerra. Arquitectònicament destaca l’aposta inèdita al Penedès per la planta octogonal –la resta de fortins carlins eren circulars–, la barreja de tècnica militar i materials del país i la simbiosi posterior amb l’abastament d’aigua que li ha garantit la supervivència. De nit, una discreta il·luminació en ressalta la silueta coronada de merlets i converteix el vell fortí en un far patrimonial visible des de bona part de la vila.

Visitable: No
Accessible: No
Més informació: Enllaç 1