Utilitzem cookies pròpies i de tercers per a finalitats analítiques i tècniques, tractant dades necessàries per a l'elaboració de perfils basats en els teus hàbits de navegació. Pots obtenir més informació i configurar les teves preferències des de 'Configuració de cookies'.
Tornar
L’Anoia, que s’enceta a l’altiplà de Calaf mitjançant la confluència de petites rieres, baixa 68 km fins donar-se al Llobregat a Martorell. Al seu pas per Sant Sadurní recorre 4 km —entre les cotes 128 i 107 m— i rep dos companys il·lustres: el Riudebitlles, a tocar de la Colònia Pons, i la riera de Lavernó, ja a frec de les vinyes de Subirats.
El tram sadurninenc forma part de la depressió prelitoral penedesenca. Aquí el riu serpenteja entre marges de graves i guixos que els pagesos han après a «llegir»: segons explica Xavier Barberà, el color de la riuada revelava l’origen de la tempesta. Així, les aigües vermelloses delataven la vall de Miralles, les grises el coll dels Brucs i les groguenques la Segarra.
El segle XIX fou especialment dur. Les cròniques compten riuades el 1803, 1818, 1826, 1829, 1831, 1842 (triple), 1846, 1850, 1853, 1855, 1856, 1863, 1866, 1874, 1887, 1890 i 1898. Entre les més recordades hi ha l’Aiguat de Sant Bartomeu (1842) i la riuada de Sant Antoni (1890), que anegaren tines i camps.
Avui l’Anoia presenta un estat ecològic heterogeni. Als trams de Can Codorniu i Can Catassús sobreviu un bosc de ribera ben estructurat, mentre que d’altres sectors estan colonitzats per la canya americana. L’Agència Catalana de l’Aigua n’és la titular i impulsa projectes de restauració fluvial i de control d’espècies invasores.
Passejar per la seva llera és descobrir un univers d’aus aquàtiques, joncs i jonqueres que conviuen amb l’activitat vinícola. El riu, que antigament movia molins i regava hortes, avui es reivindica com a eix verd i corredor biològic de primer ordre per a la plana penedesenca.
ESP
ENG
FRA
POR
ITA
ALE
NLD
ZH
JA
