Al xamfrà que formen els carrers Josep Rovira i la façana sud, s’alça un dels edificis més sorprenents de la frontera modernista sadurninenca. El magatzem que la família Rovira-Santacana –els populars Mota– encarregà a l’arquitecte Domènec Boada i Piera l’any 1912 (tot i que al coronament hi llegim encara 1905) va néixer com a dipòsit de vi i cava, però la seva exuberància decorativa supera de llarg la mera funcionalitat industrial.
El solar triangular s’aprofita fins a l’últim pam: les dues façanes laterals es tallen en un xamfrà arrodonit on s’obren únicament les grans portades d’accés. Aquest portal, d’arc escarser fals, queda protegit per un trencaaigües monumental farcit de garlandes i motius florals que culmina en un capcer semicircular rematat per una palmeta ceràmica. Dos pinacles amb boles motllurades flanquegen l’eix, anunciant ja l’aire festiu de la composició. A banda i banda, les façanes presenten franges verticals que coincideixen amb els trams de les voltes catalanes interiors; aquestes franges es coronaven també amb pinacles, reforçant la verticalitat i dialogant amb el traçat de les bigues de gelosia que sostenen la coberta.
La fàbrica és, essencialment, de maó i obra vista, però els revestiments d’arrebossat s’encarreguen de dibuixar una pell encoixinada que accentua els relleus florals. Els grans finestrals –un per façana– reprodueixen la motllura sinuosa del portal principal i deixen entrar una llum zenital sobre les naus internes, concebudes per allotjar botes i tines. A l’interior, les voltes de maó de pla descarreguen sobre pilars de ferro, una tècnica mixta molt característica de l’arquitectura industrial penedesenca de principi del segle xx.
La història de l’edifici acompanya l’esplendor vitivinícola de la vila: primer magatzem dels germans Rovira-Santacana, ràpidament fou absorbit per les caves Santacana Roig, que acabarien comercialitzant el cava Montesquiu. El caràcter ornamental, però, mai no es va sacrificar a la productivitat, i el conjunt es conserva amb un estat general bo, catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL 8942-I) dins del POUM de 2010.
Avui el magatzem continua en mans privades i manté un ús productiu vinculat a la restauració de Cal Blay, però l’accés interior no és públic. Malgrat això, la façana segueix essent un punt d’atracció per a arquitectes i afeccionats, testimoni de com el modernisme va saber ennoblir fins i tot el més humil dels programes industrials. Els pinacles, la data encerclada i la combinació de maçoneria i ceràmica constitueixen un petit museu a cel obert sobre la pell urbana sadurninenca.