Tornar

Història

Sant Sadurní d'Anoia

Quan hom arriba a Sant Sadurní d’Anoia té la sensació d’entrar en un amfiteatre de vinyes que, des de fa dos mil anys, observa el pas de la història entre la plana del Penedès i els meandres de l’Anoia. La traça de la Via Augusta –avui evocada per la ruta patrimonial que ressegueix el traçat romà i pel Pont Romà o Portal de Ponent– recorda que ja en època antiga aquest indret era pas obligat entre les colònies de Tarraco i Barcino. Aquells primers camins, fonts i petits assentaments rurals van deixar una petjada discreta però persistent sobre la qual, segles més tard, arrelaria la parròquia de Sant Sadurní de Subirats.

ÈPOCA MEDIEVAL. El primer document que cita l’església de Sant Sadurní de Subirats data de l’any 1080. En ple repoblament feudal, el terme quedà inclòs dins la baronia del castell termenat de Subirats, sotmès a diverses famílies nobiliàries que n’explotaven les terres i cobraven els delmes. Durant segles, el poble no fou més que «un conjunt de cases a banda i banda del camí Ral de Barcelona a Tarragona», però la seva posició estratègica, en un punt relativament planer i ben comunicat, el va afavorir davant d’altres parròquies de la Universitat de Subirats –Sant Pau d’Ordal, Sant Pere de Subirats i Sant Pere de Lavern. El 1493, en morir el darrer senyor sense hereu directe, la baronia fou incorporada definitivament a la Corona, i Sant Sadurní passà a dependre administrativament de la monarquia amb major llibertat d’acció comercial.

ÈPOCA MODERNA. El segle XVIII marcà un abans i un després. El 1764, després d’un llarg procés de reclamacions veïnals, Sant Sadurní de Subirats aconseguí la independència municipal i adoptà el nom actual agafant com a cognom el riu que travessa el terme. Aquell mateix segle començaren a aparèixer els primers conreus intensius de ceps blancs destinats a vins tranquils que, ben aviat, serien exportats cap a les Índies a través del port de Barcelona. La vila, encara menuda, s’articulava entorn del carrer Raval i de la plaça de l’Església, vigilats pel campanar gòtic del segle XVI i per la torre carlina de la Font del Mingo, aixecada el 1873 en plena Tercera Guerra Carlina per controlar l’entrada nord del poble.

SEGLE XIX. La centúria del vapor i del ferrocarril –la línia arribaria prop del 1865, tot i que l’estació actual és fruit d’ampliacions posteriors– comportà l’eclosió definitiva de la viticultura. El 1872, en un gest gairebé visionari, Josep Raventós i Fatjó elaborà les primeres ampolles de cava a les caves Codorníu inspirant-se en el mètode champenoise. L’esclat fou immediat, però el somni es va veure amenaçat el 1887 per la fil·loxera. Sant Sadurní, lluny d’enfonsar-se, es convertí en referent de la lluita: pagesos i científics, amb el suport dels anomenats «Set Savis de Grècia» –entre ells Marc Mir i Capella–, impulsaren demostracions, replantacions amb peu americà i actes que avui rememorem cada 8 de setembre amb la popular Festa de la Fil·loxera.

SEGLE XX. Superada la crisi, el cava es consolidà com a motor econòmic. Entre 1895 i 1920 Josep Puig i Cadafalch, al servei de Manuel Raventós i Domènech, alçà el majestuós conjunt modernista de Codorníu –Porxo de Premses, Celler Gran i Pavelló d’Expedicions, avui Monument Històric Artístic Nacional–; poc després, Josep Ros i Ros projectà les naus de Freixenet (1927-1929). Aquella efervescència industrial vingué acompanyada d’un esclat urbanístic i cultural: la Casa de la Vila (1896-1900), les Escoles Noves (1902), l’Ateneu Agrícola (1908), cal Solà (1919) o la casa Baqués (1925) donen fe d’un modernisme i un noucentisme que impregnen carrers com el Raval, l’Hospital o Sant Antoni. La Guerra Civil i la postguerra frenaren el ritme, però la indústria del cava –ja internationalitzada– mantingué viva la vila.

ACTUALITAT. Avui, amb poc més de 12.900 habitants, Sant Sadurní és reconeguda com la Capital del Cava i batega al ritme de la vinya, la Festa Major (29 de novembre), la Setmana del Cava i l’Escumostra –hereva del Cavatast. El nucli antic, amb rutes autoguiades de modernisme, conviu amb equipaments com el Cava Centre, l’Espai Xocolata Simón Coll o la ruta «Camins del Cava» que serpenteja entre ceps i marges de pedra seca.

RELACIÓ COMARCAL I TERRITORIAL. Situada al bell mig de l’Alt Penedès i ben connectada per AP-7, C-15 i rodalia R4, la vila exercix de porta d’entrada a un territori vinícola que abraça Subirats, Gelida i Vilafranca del Penedès. Moltes de les famílies cavistes sadurninenques –Raventós, Ferrer, Torelló, Giró– han estat clau en la projecció internacional del Penedès i en la creació de la DO Cava (1986). L’Escola de Viticultura Mercè Rossell i Domènech, al barri d’Espiells, continua formant generacions de pagesos i enòlegs.

ANÈCDOTES I CURIOSITATS. Pocs saben que la tronada que cada migdia de la Setmana de Barris ressona sobre els teulats evoca la vella tradició de passar el relleu entre els set barris històrics; o que la cornisa ondulant de Freixenet dibuixa pàmpols de vinya fets amb ceràmica vidrada, un homenatge discret a la matèria primera local. I és que, malgrat la modernitat de les caves robotitzades, Sant Sadurní encara mesura el temps en collites, veremes i bombolles que pugen lentament, com els records d’un poble que ha sabut convertir l’esforç pagès en patrimoni cultural i identitat col·lectiva.

Més informació: Enllaç 1 • Enllaç 2 • Enllaç 3

Història

Història

Història

Història

Història

Història