Església parroquial de Sant Sadurní

Al cor del nucli antic, l’església parroquial de Sant Sadurní d’Anoia és molt més que el principal temple de la vila: és el fil que cus mil anys d’història local. Documentada ja el 1078 en el testament de Guisla de Santmartí, la primitiva capella romànica llombarda va patir les devastacions almoràvits (1107-1108) i múltiples refetes. De l’aquel primer edifici no en resta res, però la llarga evolució ha quedat gravada en cada mur. Avui el conjunt adopta planta de creu llatina amb tres naus i creuer coronat per cúpula semiesfèrica; l’absis és rectangular amb dues capelles laterals i la teulada, de teula àrab, s’alça perpendicular a la façana.
El campanar exempt –torre vuitavada de 19 m, carreus perfectament escairats i finestres apuntades– és l’única peça íntegra del gran projecte de reconstrucció iniciat el 1567 pel rector Jaume Romeu. Datat al dintell del 1606, fou fortificat amb espitlleres i un canó durant la tercera guerra Carlina (1873) i restaurat el 2003, quan s’hi van instal·lar rèpliques de les vuit gàrgoles originals.
El segle XVII, coincidint amb l’arribada de les relíquies de Sant Sadurní i Sant Venat (1669), s’alçà una nova nau a l’estil barroc sitgetà; el 1816-1823 s’hi afegí la portada neoclàssica i es va comprar l’orgue de 1819. El 1883 es completà el transsepte amb cimbori, atorgant-li el perfil cruciforme definitiu. Entre 1925 i 1927, la parròquia confià a l’arquitecte noucentista Francesc Folguera la façana i la rectoria: l’arcada porxada amb columnes clàssiques, l’esgrafiat amb la figura de Crist i la inscripció ANNO DM-NI MCMXXVI evoquen el Renaixement florentí que Folguera admirava. A la llinda exterior encara s’hi pot llegir “Remea corpore corde mane” –«Surt amb el cos, queda’t amb el cor».
L’interior, profusament esgrafiat, és un esclat cromàtic gràcies a les pintures murals de Tomàs Busquets (1920s). A l’absis destaca l’apoteosi de la Mare de Déu amb àngels i figures bíbliques –Isaïes, David, Abraham– dialogant amb sants com Francesc d’Assís o Raimon de Penyafort. A la capella del Santíssim, Busquets representa un Sant Sopar on, de manera insòlita, manca Judes; sobre la taula, un fris d’esgrafiats de vinya i vi recorda la vocació vitivinícola sadurninenca.
La Guerra Civil fou un sotrac: l’edifici fou saquejat i convertit provisionalment en mercat, però el poble el va refer amb tenacitat. Avui l’església, catalogada com a BCIL (fitxa 1664-I) i amb accés fàcil, continua acollint culte i esdevé l’escenari principal de les grans celebracions locals, des de la Festa Major fins al cant de caramelles. El repic de les campanes Antònia i Anna marca encara el pols de la vila, recordant que cada pedra d’aquest temple és un compendi de la seva història.

Més informació: Enllaç 1