Utilitzem cookies pròpies i de tercers per a finalitats analítiques i tècniques, tractant dades necessàries per a l'elaboració de perfils basats en els teus hàbits de navegació. Pots obtenir més informació i configurar les teves preferències des de 'Configuració de cookies'.
Tornar
En el punt on convergeixen el carrer Girona i el de Sant Quintí, just a l’entrada sud del nucli urbà, hi trobem des de 1984 l’escultura «A la Sardana», un homenatge permanent a la declaració de Sant Sadurní d’Anoia com a Ciutat Pubilla de la Sardana aquell mateix any. El treball fou encarregat a l’artista penedesenc Ramón Ruiz, qui optà per un discurs també abstracte però clarament evocador del ball més emblemàtic del país.
La peça parteix d’una bancada semicircular folrada de pedra artificial i rajoles que emula la rotllana; damunt seu s’eleven dues figures formades per pilars metàl·lics –que simbolitzen les cames i l’verticalitat dels dansaires–, braços de ferro estirats en posició enllaçada i caps resolts amb esferes d’acer inoxidable que reflecteixen la llum del carrer. L’ús combinat de pedra, formigó, marbre, acer inoxidable i acer corten confereix al conjunt un contrast de textures que dialoga amb l’arquitectura mixta de l’eix viari circumdant.
Des del punt de vista històric, l’obra cristal·litza un moment d’efervescència cultural: el 1984 Sant Sadurní va acollir la proclamació oficial de Ciutat Pubilla, títol que cada any atorga la Federació Sardanista de Catalunya a una població diferent. Aquell setembre, la vila va viure sardanes d’autor, cobles vingudes d’arreu i la més multitudinària audició de la història local, moment en què es descobrí aquesta escultura com a símbol tangible de compromís amb la dansa.
Al llarg dels anys, la peça ha estat testimoni de múltiples aplecs, concerts de festa major i fotografies de grups sardanistes que hi fan cap al final de cada ballada. Malgrat la notable resistència dels materials, l’escultura presenta avui dia petites pèrdues a l’entramat ceràmic de la base, fruit de l’impacte del trànsit i d’alguns petits actes vandàlics. El consistori té previst, segons el Fons d’Art Municipal, un pla de restauració focalitzat en la substitució de rajoles i l’aplicació d’un segell hidrofugant als metalls per frenar l’oxidació.
La ubicació, a peu de carrer i sense cap mena de vorada elevada, facilita un accés universal; sovint s’hi ajunten famílies per fotografiar-se reproduint la típica alçada de braços de la sardana. De nit, el fanal adjacent projecta ombres giratòries que recorden el moviment circular del ball, dotant l’obra d’una segona vida visual. El seu valor, tanmateix, transcendeix la simple presència física: és punt de trobada de les colles locals, símbol d’identitat penedesenca i marca inequívoca que el poble viu la sardana no com a espectacle, sinó com a part inseparable del teixit social.
En l’àmbit patrimonial, la Generalitat la té inventariada com a monument commemoratiu i el Museu de la Música de Barcelona l’ha citat en alguna ocasió com a exemple paradigmàtic de fusió entre art urbà i tradició musical popular. Malgrat no comptar amb protecció legal específica, la pressió popular perquè es preservi in situ és unànime, i cada 11 de setembre s’hi diposita un ram de flors quan la Cobla Principal del Llobregat interpreta «La Santa Espina» al costat mateix.
Visitar l’escultura «A la Sardana» és, en definitiva, apropar-se a l’ànima festiva de Sant Sadurní: el so de les gralles que ressona entre els carrers, la rotllana que es fa gran i petita segons el compàs, i la voluntat col·lectiva de mantenir viva una dansa que parla de comunitat, equilibri i germanor.
ESP
ENG
FRA
POR
ITA
ALE
NLD
ZH
JA
